Codi Obert - Minyons Escoltes i Guies de Catalunya

perar aquesta fase de presa de consciència, i si l’actuació dels caps no és encertada s’hi
poden quedar bloquejats fins a final de curs! Els caps, a més de bones dosis de til·la, han
d’intervenir en la justa mesura: ni deixant fer, esperant que el grup reaccioni per ell mateix
(no ho farà pas), ni forçant la màquina proposant un projecte molt engrescador de
feina (perquè els nois i noies no estan per orgues). En una situació d’aquestes cal, d’una
banda, prendre un lideratge fort per part dels educadors (però amb guant de seda, per
no ferir els líders naturals) i mantenir un nivell de motivació alt amb activitats curtes. Per
l’altra, cal fer avançar els membres del grup envers la fase de contracte, però no de forma
col·lectiva, en gran grup, doncs els grupets aprofitaran per atonyinar-se els uns als altres,
sinó en “petit comitè”, de forma individual, acostant-nos de forma espontània als nois i
noies i exigint-los, des de la força moral de l’educador, pactes concrets de millora. També
és possible que fins i tot posant en pràctica aquestes estratègies la cosa no funcioni, un
mal any sempre li pot tocar a algú. En aquest cas, l’única sortida serà esperar, amb molta
paciència l’arribada de l’estiu redemptor de tots els mals i totes les penes.
Molt al fil del cas anterior, un altre dels elements que pot entorpir el desenvolupament
natural de la dinàmica grupal és l’anticipació. L’evolució dels grups requereix de temps,
la pressa sempre és mala consellera. A voltes, per iniciativa dels caps o dels propis nois i
noies, es vol llençar un projecte just dues o tres setmanes després d’haver començat el
curs. Hi ha ganes d’aprofitar el temps, i cremar etapes no superades saltant-se el ritme
natural de les coses. El resultat d’aquesta situació acostuma a ser el d’una avioneta estavellada.
Els qui tenen costum d’assumir individualment més responsabilitats acapararan
tot el pes de la tasca, però a desgrat. Els qui per contra tenen tendència a repenjar-se, per
no fer no donaran ni un cop a una pedra. Òbviament la tensió estarà servida, perquè el
grup haurà volgut —o haurà estat forçat— a assumir una feina intensa quan la densitat
de les interaccions encara no estava prou ben travada. Per norma aquests grups acaben
amb la deserció dels cremats i la indiferència dels panxa contents, i remuntar una
situació d’aquestes com a caps és preferible no desitjar-la ni al pitjor enemic. Però tot és
possible. En aquest cas, a la til·la cal afegir-hi fortes dosis d’imaginació, pensant i buscant
la participació en un projecte que depassi les fronteres del propi grup. Assajar de refer un
nou procés de treball en el sí del propi grup és una possibilitat d’èxit remot. En canvi, proposar
al grup de participar com a tal en un projecte extern pot fer recuperar la identitat
col·lectiva, i facilitar la motivació i l’interès amb l’excusa d’haver de passar comptes amb
aquells que són de fora. I si això no funciona, que pot passar, doncs més paciència. Probablement
el grup serà un penjoll sense solta ni volta, però almenys garantirem oportuni-
115