Codi Obert - Minyons Escoltes i Guies de Catalunya
Codi Obert - Minyons Escoltes i Guies de Catalunya
Codi Obert - Minyons Escoltes i Guies de Catalunya
You also want an ePaper? Increase the reach of your titles
YUMPU automatically turns print PDFs into web optimized ePapers that Google loves.
Ens marquen un punt <strong>de</strong> sortida, no d’arribada. Fem escoltisme sabent on és la darrera<br />
casella <strong>de</strong>l joc – un lloc bo que hem dibuixat nosaltres mateixos –, però ningú ens<br />
impe<strong>de</strong>ix <strong>de</strong> dibuixar-ne <strong>de</strong> noves si s’escau; ni tampoc ningú ens barra el pas a canviar el<br />
traçat <strong>de</strong>l recorregut, per trobar noves dreceres. L’arribada l’anirem fent i <strong>de</strong>sfent a mida<br />
que acceptem el resultat que imprimeix cada jugada. I és que si el punt d’arribada fos inamovible<br />
<strong>de</strong>s d’un inici, el joc escolta perdria tot el regust d’aventura que el caracteritza.<br />
<br />
Ens fan còmplices d’una xarxa <strong>de</strong> persones que coincidim a voler algunes coses semblants,<br />
i això ens ajuda a saber d’on venim – mai partim <strong>de</strong> zero, convé assumir-ho – i<br />
alhora a intuir cap a on po<strong>de</strong>m anar. Ser còmplices molts alhora ens fa forts, individualment<br />
i col·lectiva. Cada grup d’escoltes fa present en el seu entorn immediat, <strong>de</strong> forma<br />
adaptada a les característiques <strong>de</strong>l context, les finalitats <strong>de</strong>l joc.<br />
Fet i fet, millor compartir unes opcions i tirar el joc endavant d’aquesta manera. Entre<br />
d’altres coses perquè, ras i curt, no optar també significa al capdavall fer una opció. I no<br />
pas, precisament, la que s’escau més amb l’escoltisme.<br />
<br />
Com anem veient, un joc té un per què, un motiu, neix per alguna cosa. També necessita<br />
unes finalitats –-guanyar tants punts com sigui possible, arribar el primer a la meta,<br />
realitzar la millor interpretació...-- . Però tot plegat, sense unes regles, pot acabar es<strong>de</strong>venint<br />
un guirigall. Tot joc n’ha <strong>de</strong> disposar, <strong>de</strong> regles, i aquestes han <strong>de</strong> ser conegu<strong>de</strong>s i<br />
respecta<strong>de</strong>s per tothom. En aquest sentit, l’escoltisme no n’és l’excepció. De fet, fins i tot<br />
podríem dir que les seves regles, al cap i a la fi, són el joc en si mateix. Cert que et marquen<br />
els límits (no pots tornar a tirar el dau, estàs expulsat <strong>de</strong>l terreny <strong>de</strong> joc per haver<br />
comès falta...), però també et dibuixen les possibilitats, la dinàmica, la forma <strong>de</strong> fer que<br />
tots hem <strong>de</strong> seguir per aconseguir les finalitats planteja<strong>de</strong>s.<br />
Normalment les regles <strong>de</strong>ls jocs són invariables. Passen els anys i continuen essent les<br />
mateixes. Tampoc canvien d’un país a l’altre. Als escacs, s’hi juga <strong>de</strong> la mateixa manera<br />
a Igualada que a Tòquio o a Montreal. Però el joc <strong>de</strong> l’escoltisme, com que és tan ric i<br />
elaborat, en això no segueix la pauta. Això no vol dir que les regles no siguin universals:<br />
tots els escoltes <strong>de</strong>l món ens aixopluguem sota un mateix paraigua. Però alhora tenim la<br />
34