Codi Obert - Minyons Escoltes i Guies de Catalunya

Ens marquen un punt de sortida, no d’arribada. Fem escoltisme sabent on és la darrera
casella del joc – un lloc bo que hem dibuixat nosaltres mateixos –, però ningú ens
impedeix de dibuixar-ne de noves si s’escau; ni tampoc ningú ens barra el pas a canviar el
traçat del recorregut, per trobar noves dreceres. L’arribada l’anirem fent i desfent a mida
que acceptem el resultat que imprimeix cada jugada. I és que si el punt d’arribada fos inamovible
des d’un inici, el joc escolta perdria tot el regust d’aventura que el caracteritza.
Ens fan còmplices d’una xarxa de persones que coincidim a voler algunes coses semblants,
i això ens ajuda a saber d’on venim – mai partim de zero, convé assumir-ho – i
alhora a intuir cap a on podem anar. Ser còmplices molts alhora ens fa forts, individualment
i col·lectiva. Cada grup d’escoltes fa present en el seu entorn immediat, de forma
adaptada a les característiques del context, les finalitats del joc.
Fet i fet, millor compartir unes opcions i tirar el joc endavant d’aquesta manera. Entre
d’altres coses perquè, ras i curt, no optar també significa al capdavall fer una opció. I no
pas, precisament, la que s’escau més amb l’escoltisme.
Com anem veient, un joc té un per què, un motiu, neix per alguna cosa. També necessita
unes finalitats –-guanyar tants punts com sigui possible, arribar el primer a la meta,
realitzar la millor interpretació...-- . Però tot plegat, sense unes regles, pot acabar esdevenint
un guirigall. Tot joc n’ha de disposar, de regles, i aquestes han de ser conegudes i
respectades per tothom. En aquest sentit, l’escoltisme no n’és l’excepció. De fet, fins i tot
podríem dir que les seves regles, al cap i a la fi, són el joc en si mateix. Cert que et marquen
els límits (no pots tornar a tirar el dau, estàs expulsat del terreny de joc per haver
comès falta...), però també et dibuixen les possibilitats, la dinàmica, la forma de fer que
tots hem de seguir per aconseguir les finalitats plantejades.
Normalment les regles dels jocs són invariables. Passen els anys i continuen essent les
mateixes. Tampoc canvien d’un país a l’altre. Als escacs, s’hi juga de la mateixa manera
a Igualada que a Tòquio o a Montreal. Però el joc de l’escoltisme, com que és tan ric i
elaborat, en això no segueix la pauta. Això no vol dir que les regles no siguin universals:
tots els escoltes del món ens aixopluguem sota un mateix paraigua. Però alhora tenim la
34