Codi Obert - Minyons Escoltes i Guies de Catalunya

També sabem que el tercer paquet de seqüències aniran destinades a assajar primeres
resolucions, a fer primers tempteigs de resposta. Per norma, aquests intents acostumen
a acabar malament, per diversos motius. El primer, que s’acabaria la pel·lícula en
mitja hora no arriba a tres quarts. El segon, més poderós, és que frustraríem l’expectativa
de credibilitat i comprensibilitat que arrosseguem de la fase anterior. Les persones no
fem bé les coses ni les entenem a fons a la primera, però ho hem d’intentar un cop i un
altre fins a sortir-nos-en. Aquest és el missatge implícit d’aquesta part intermèdia de la
pel·lícula, on els guionistes han de forçar l’expectativa que les coses no són pas tan fàcils
com semblaven.
I sabem que, després d’aquests primers entrebancs, les coses entre els personatges
ja poden començar a funcionar a ple rendiment. Es tracta de la fase de la pel·lícula de
més acció i satisfacció per part de l’espectador. El director ha de deixar gaudir les persones
que van al cinema o miren la televisió del triomf dels protagonistes. A les pel·lícules
d’acció, cap al final és quan es concentren les persecucions més espectaculars, i a les
d’amor quan els actors s’ho passen d’allò més bé. Cal donar la recompensa als esforços
de resoldre els problemes creats i sobretot —des d’un punt de vista més pràctic— cal
mantenir l’atenció en un moment en què aquesta pot decaure.
Per últim, sabem que tota pel·lícula té un final, i l’esperem des del principi. En funció
de tot el que ha anat passant a les seqüències anteriors, fem hipòtesis sobre si la història
acabarà bé o malament. Per als amants del cinema, el final és la part més delicada d’una
pel·lícula, doncs és la responsable de deixar-te la sensació global de la filmació, i de portar
la teva imaginació més enllà de la butaca —de la sala de projecció o del menjador
de casa—. En el final, un director s’ho juga tot per a fer que la seva obra et deixi un bon
gust de boca, o acabis amb la decepció d’haver perdut el temps una hora i mitja, o més,
davant de la pantalla.
Si bé és cert que aquest fil invisible és present a la majoria de pel·lícules i a totes les
unitats dels agrupaments, també cal reconèixer que l’edat dels protagonistes que interpreten
el guió hi té alguna cosa a veure. A continuació ens dedicarem a explicar els
matisos, els detalls que aporta cada moment de desenvolupament personal. I sobretot,
com el gran joc escolta proposa de cuinar menús diferents segons els anys, bo i respectant-ne
el sentit general. Primer proposem una pel·lícula de dibuixos animats per
ambientar-se en els castors. A continuació adjuntem una pel·lícula d’aventures per als
130