Codi Obert - Minyons Escoltes i Guies de Catalunya

Si volem aprendre a fer de cuiners, seria absurd pretendre-ho asseguts en el menjador
d’una hamburgueseria o d’un restaurant de renom. Nosaltres no seiem a taula i escollim
primer, segon i postres de la carta que ens ve donada. Nosaltres, per començar, ocupem
la cuina, ens la fem nostra, i no només això: som qui decidim els plats i els productes que
hem de comprar, ens inventem les receptes més estrafolàries i divertides del món, i seguim
tot el procés, des d’obrir la persiana del local fins acabar de rentar el darrer plat, és
el nostre projecte. La nostra proposta ideològica necessita, per ser desenvolupada, una
proposta metodològica que sigui coherent amb aquesta: la pedagogia del projecte.
Una pedagogia que s’emmarca en el lleure i que es desmarca de la pedagogia de l’oci de
consum. Una pedagogia que defuig els menús preestablerts.
La pedagogia del projecte no és res de nou, tot i que costa de trobar en els diversos
espais educatius i/o de lleure d’una societat com la nostra. És una pedagogia que neix
i creix a l’empara d’una determinada forma de comprendre l’educació, que aquells que
hi han reflexionat més han convingut a dir-ne pedagogia activa. La pedagogia del projecte
ha estat teoritzada i posada en pràctica per diversos autors en diversos racons del
planeta. Al darrera de tot plegat hi trobem un model de persona que, no és casualitat,
coincideix amb el que dibuixen les nostres opcions i els nostres valors: ciutadans crítics i
responsables, compromesos amb ells mateixos i amb el seu temps, capaços de construir
una vida pròpia i plena, en harmonia amb el seu entorn social per al qual treballen i s’esforcen
en millorar. Si bé una anàlisi detinguda d’allò que diuen ens menaria a identificar
matisos i diferències, no és menys cert que tots realitzen propostes educatives amb un
seguit de trets comuns, com ara:
Les persones aprenem a través de l’acció. Sabem, per exemple, que la millor manera
d’aprendre una llengua no és escoltant-la sinó usant-la per a realitzar alguna tasca.
L’acció ens situa en un plànol de consciència que afavoreix que els aprenentatges siguin
més sòlids, més autèntics, més duradors. Quan jo he de fer alguna cosa, em poso en
contacte amb la realitat amb la intenció de canviar-la. La meva acció fa, doncs, que em
plantegi els motius que guien allò que faig, i m’entreno en el difícil aprenentatge de
l’autonomia a l’hora d’anar dibuixant el meu propi camí. A més a més, l’acció també pot
educar-me en la necessitat de canviar la realitat envers la seva millora d’acord amb les
meves opcions. Una educació basada en l’acció és una garantia d’una bona educació
política. I per si fos poc, aquesta acció normalment la duc a terme en col·laboració amb els
57