Nº 1991 - Asociación de Escritores en Lingua Galega

que, sense descuidar la forma de l’exposició, sembla tenir el desenvolupament de
les idees com a principal objectiu, és el terme que va encunyar Michel de Montaigne
per designar els seus escrits i que ell mateix els hi va donar el nom d’ESSAIS.
El cavaller de Montaigne quan va començar a escriure els seus assaigs, tenia uns
pressupòsits molts modestos: copiar i enregistrar els exemples i les sentències
cabdals que anés trobant en les seves lectures, afegint-los unes breus consideracions
conjuminades per l’experiència de la lectura i de la vida. Emperò aquestes
consideracions van anar fent-se més intenses, de tal manera que van anar cobrint
i envaint al llibre que li havia despert el comentari, fins que la referència a la lectura
van desaparèixer del tot i només la figura de Montaigne i les seves reflexions van
ocupar les pàgines dels Essais.
Montaigne assaja de dir, a la seva manera i des de la seva experiència, el que
abans havien dit altres homes. És el que han escrit els altres homes el que l’esperona
a ell, a l’escriptura. De tal manera que podríem afirmar que l’assaig s’escriu sobre
el que s’ha llegit, com s’ha llegit el que ha suscitat la lectura.
Aquest tret, que és present a Montaigne i gairebé a tots els assagistes, és un dels
caràcters distintius d’aquest gènere literari. Mai l’assaig inicia temes nous, sino que
tracta un tema ja existent i que està assimilat pels possibles lectors. Las referències,
al.lusions i citacions són incorporades a l’assaig. i molt sovint se n’ el.ludeix el seu
origen: com si totes les referències i citacions haguessin estat fagozitzades per
l’autor: l’assagista expropia els pensadors i escriptors més admirats; els copia, els
refà i els interpreta adaptant-los al seu l’estil. Els inclou en la seqùència del
pensament i en el ritme de la frase, transformant-los i ajustant-los fins a formar part
de la mateixa substància que la dels escrits originals. No hi ha originalitat, però
tampoc hi ha còpia, ja que tot segueix sient el mateix, malgrat que tot esdevé una
altra cosa. Montaigne és conscient de la apropiacio i de la transformació a la qual
sotmet les seves lectures. Com ho és Borges, i Octavio Paz i María Zambrano.
El cavaller francès ho diu clarament al primer llibre d’Assaigs: «Les abelles
saquejen les flors per aquí i per allà; però després en fan mel, que és tota seva; ja
no és farigola ni marduix: així, les peces manllevades d’altri, ell les transformarà
i les confondrà, per fer-ne amb elles una obra tota seva, amb l’ajut del seu judici».
La còpia, la transformació i l’adaptació del que s’ha llegit és una de les
aportacions més importants de l’assaig; com si seguint el costum de la tradició cap
autor pogués encetar un tema que no hagués estat tractat per l’autoritat de la
tradició: l’assagista copia molt bé, i molt sovint millora l’original fent-li dir allò que
només és suggerit o precisant el sentit del que s’ha volgut dir. No pretén ni crear,
ni construir una obra que ho abasti tot. L’assaig es rebela contra la idea «d’obra
capital» i la seva forma s’avé a l’esperit crític que dubte que l’home sigui creador,
i que cap cosa dels humans sigui creació . «Així, doncs, es diferencia l’assaig del
tractat, diu Max Bense. Escriu assagísticament el que composa experimentat, el que
gira i regira, interroga, palpa, examina, travessa el seu objecte amb la reflexió, el
que marxa cap a ell des de diversos vessants i reuneix en la seva mirada espiritual
12 GALEUZCA