Nº 1991 - Asociación de Escritores en Lingua Galega

GALEUZCA
El Nom de L'enemic
MARGALIDA PONS
Una nova interpretació de la literatura contemporània hauría de replantejar-se els
conceptes de tradició i ruptura o bé abandonar-los definitivament. D’ençà que el
descrèdit de l’estètica de la mimesi arribà, amb les avantguardes, al seu punt més
alt, podem parlar, amb Octavio Paz, de la tradició de la ruptura. El trencament
de la preceptiva s’ha integrat en l’ortodòxia fins a l’extrem que la percepció d’allò
que és rupturista pot limitar-se a una qüestió de memòria: com més llarg és l’abast
del record, més referents comuns amb els del present hi trobam. D’altra banda, de
diàleg amb la tradició, n’hi ha sempre, potser perquè, com deien els antics, res no
es pot crear a partir del no res. Que aquest diàleg es descabdelli amb un joc de veus
assossegades o que sigui un seguit d’imprecacions és una altra qüestió, d’altra
banda poc important.
Si tota aparença de ruptura és una mera qüestió formal, és licit que el lector es
pregunti pel sentit de la creació literària –especialment poètica– i per la viabilitat
de la renovació. Intentar esbrinar com és possible a les acaballes del segle XX,
produir una literatura que tengui un cert impacte en el receptor és, amb tota
seguretat abocar-se a un carreró sense sortida. L’error prové, em sembla, de la
voluntat d’equiparar literatura i arts plàstiques –i, més modernament, mitjans
audiovisuals– paral.lelisme que ha esdevingut, després dels realismes posteriors a
la segona guerra mundial, del tot impossible. Avui la literatura no pot inscriure’s
a la cursa dels mitjans de comunicació de massa sense resultar mortalment
perjudicada i ha estat irremissiblement exclosa del que podem anomenar comunicació
de la immediatesa. Quan ha intentat posar-se a l’altura d’aquests mitjans
de comunicació ha esdevingut un producte híbrid i insegur o bé l’expressió del
costumisme més anacrònic. Tot i que això pot valer-me, entre els sectors que
creuen que la normalitat de les cultures amenaçades s’aconsegueix mitjançant el
sèguiment rabiós i incodicional de les modes, el qualificatiu de reaccionària, he de
dir que desconfio absolutament de la poètica que basa els seus assoliments en la
sorpresa, en l’enginy o en el servilisme envers els media. Ja ho deia fa prop de vinti-cinc
anys, John Barth al seu mític article The Literature of Exhaustion: resulta molt
més popular parlar de tècnica que no fer art. A més, en un estat que cada cop es
molesta menys a dissimular el seu caràcter policial dir que l’enemic és la tradició
literària representa una irresponsabilitat injustificable.
Crec, per tant, que, més que la ruptura amb el propi passat, la literatura hauria
d’intentar la resposta al present. Al cap i a la fi, els morts no poden defensar-se.
I aquesta resposta hauria de ser formulada amb procediments específicament
55