Nº 1991 - Asociación de Escritores en Lingua Galega

enfronta. Hem trobat en aquestes paraules un dels elements claus de l’assaig
fusterià: l’autoanàlisi, o millor dit encara, l’autoexamen.
En una altra ocasió, i ara en el seu Diari, amb data del 5 de febrer de 1954, amb
la claredat, l’estil incitant i provocatiu a què ens té acostumats apunta el seu ideal
de professió: «Jo, com a escriptor, hauria volgut ser un gran novel.lista, un
dramaturg genial, un poeta líric de primera categoria; un filòsof d’acadèmia, si més
no. Però hi he renunciat. Amb llàgrimes de sang, plorades damunt de quartilles
inútils, hi he renuciat. He de conformar-me a escriure tebeos. El que acostumo a
escriure, perquè no en sé més, són papers com aquest, una mena de tebeos per
a intel.lectuals. O sigui, històries, curtes i divertides, sincopades, destinades a un
hipotètic consum dels happy few. Curtes ho són per manca d’alé; divertides, no
n’estic segur. I sincopades, sí: la meua literatura ha de ser inevitablement
fragmentària (...) Faig el que puc i el que sé. I qui no sap més... amb sa mare es
gita i no peca, diuen al meu poble...». Demanem disculpes per la citació, però,
pensem que paga la pena. Fuster, amb l’amenitat com a norma i com a obligació
que té tot escriptor, amb una prosa àgil i desimbolta, amb el mestratge en l’art de
combinar els diversos registres lingüístics ens ha tornat a oferir més claus sobre el
seu afer assagístic. El fragmentarisme i la brevetat com una resposta a qualsevol
circumstància; no pretén mai dir-ho tot, ni esgotar cap aspecte, es tracta d’obrir
suggeriments i perspectives. L’assaig «no és mai sobre, sinó cap a un tema». És una
operació que sospesa els pro i els contra, un judici no tancat. Aquests «tebeos per
a intel.lectuals» són una provatura, i per aquesta raó la provisionalitat fomenta
aquests escrits. No per això, però, són improvisats i superficials. Predomina el
raonament i la demostració. Així qualsevol motiu és vàl.lid per molt banal que
semble, li traurà punta, indagarà i aprofundirà amb les observacions més inusitades
i agudes. A manera de memoràndum citem els escrits sobre la cadira o sobre la
forquilla.
«...Car tot assaig és causa d’esperar» diu un vers de l’avi Ausiàs, que Fuster ha
emprat per a titular un del seus llibres. I ho ha explicat, «allò que esperem en
escriure un assaig és obtenir de nosaltres mateixos un esforç de comprensió envers
els homes, envers les coses, envers els fets, envers el temps. I aquesta ha de ser,
necessàriament, una operació perpètua, reiterativa, insaciable». És tracta de la
constant interrogació que tot intel.lectual ha de mantenir davant la realitat. Per
aquesta raó el dogmatisme és imcompatible amb el seu quefer. La seua missió té
sentit per la voluntat d’agitar idees i crear opinions. El seu fi és desemmarcarar les
actituds que amaguen la manipulació i estan allunyades de la realitat. L’assaig
fusterià constitueix una vacuna contra els portadors de la Veritat, entre ells, la
filosofia, que pensa haver-la aconseguida amb els seus sistemes perfectes. Fuster,
però, hi veu una pretensió injustificada i ridícula, per això les ironies al respecte;
així, comentant el dèficit de la filosofia a les terres catalanes, apunta «Tomàs Tosca
sabia moltes matemàtiques, i això sempre és bo per a un filòsofof: fa que diga
menys bestieses que els seus col.legues que no en saben». Però els atacs no
solament són constants sinó ben durs: «...la filosofia, pura il.lusió de l’esperit, en
GALEUZCA
17