Nº 1991 - Asociación de Escritores en Lingua Galega

tot el que veu, i dóna paraula a tot el que l’objecte permet de veure sota les
condicions acceptades i donades a l’hora d’escriure.»
Els assaigs recullen les reflexions, les observacions i els judicis d’un home amb
totes les contingències que el determinen, i els comentaris que hi són recollits, són
indestriables de l’home que els pronuncia. «Je suis moy-mesmes la matiere de mon
livre», diu Montaigne. Sóc jo mateix la matèria del meu llibre; i, certament, als
assaigs hi són presents els judicis sobre l’home, el món, déu i el destí; judicis
elaborats des de l’experiència intel.lectual i moral i descrits amb la sensibilitat que
aquesta experiència desvetlla.
És la modulació del lirisme de l’assagista, modulat pel procés de la raó, el que
dona a l’assaig el caràcter subjectiu i el trets d’una íntima autobiografia; autobiografia
on s’hi mescla l’experiència moral i l’experiència intel.lectual que són les que
sostenen el caràcter íntim i subjetiu de l’assaig. I és precisament el subjectivisme
de l’assaig el que impedeix que en ell no hi hagi lloc, ni pel pensament filosòfic
sistemàtic, ni per l’objectivisme científic. La veritat de l’assaig és la veritat de
l’assagista; una veritat copsada des de la més estricta intimat i exposada sota la
perspectiva subjectiva de l’autor i del caràcter circumstancial de la seva època.
Aquesta és la raó del personal estil de l’assaig, ja que aquest ens mostra el més íntim
del seu autor, el fonament de la seva personalitat; i això és a l’estil on clarament
es manifesta.
Al llibre Primer, i a l’assaig 50, diu Michel de Montaigne: «El judici és un
instrument necessari per a l’examen de qualsevol classe d’assumptes, per això
l’exerceixo en aquests assaigs, en totes les ocasions. Si se tracta d’una matèria que
no entenc, amb més raó em serveixo d’ell, sondejant el gual des de lluny; i llavors,
si el trobo massa profund per a la meva mida, em detinc a la vorera. El
convenciment de no poder anar més enllà és un signe del valor del judici, i dels
de més consideració. De vegades imagino donar cos a un assumpte fútil i
insignificant, cercant en què recolzar-lo i consolidar-lo, d’altres, les meves
reflexions passen a un assumpte noble i discutit en el qual no es pot trobar res de
nou, ja que el camí està tan tritllat que no hi ha més recurs que seguir la pista que
altres van recórrer. En els primers el judici es troba a pler, escull el camí que millor
li plau, i entre mil camins decideix que aquest o aquell són els més convenients.
Escullo a l’atzar el primer argument. Tots per a mi són igualment bons i mai no em
proposo d’esgotar-los, perquè a cap d’ells contemplo enterament; això no ho
declaren els que ens prometen tractar tots els aspectes de les coses. Dels cent
membres i rostres que té cada cosa, n’escullo un, ja per acaronarlo, per desflorarlo
i de vegades per a penetra-hi fins a l’òs. Reflexiono sobre les coses, no amb
amplitud sino amb tota la profunditat de la qual sóc capaç, i sovint m’agrada
examinar-les en el seu aspecte més inusitat. Gosaria tractar a fons alguna matèria
si em conegués menys i m’enganyés sobre la meva impotència. Deixant anar aquí
una frase, allà una altra, com parts separades del conjunt, desviades, sense designi
ni pla, no s’espera de mi que ho faci bé ni que em concentri en mi mateix. Vario
quan em plau i em lliuro al dubte i a l’incertesa, i a la meva manera habitual que
GALEUZCA
13