Nº 1991 - Asociación de Escritores en Lingua Galega

Quatre notes sobre l'assaig.
L'assagisme de Fuster com a model
Ja sé que no resulta fàcil tractar de definir un gènere com l’assaig; en primer lloc
per l’àmplia difussió del terme, aplicat a les més diverses manifestacions de la prosa
no narrativa; però també perquè totes les formes literàries són enormement
resistents a classificacions, que sempre resulten esquemàtiques, i a definicions que
intenten encabir les més diverses, personals i fins i tot contradictòries manifestacions
d’allò que, per entendre’ns, anomenem un gènere determinat. Amb tot,
basats en l’obra més directament assagística de Fuster, pense que es poden buscar
uns criteris bàsics, perquè, al capdavall, l’assaig, com a forma literària, és tan precís
en les seues possibilitats i limitacions estètiques com la novel.la o el conte o la
poesia lírica.
L’inventor del «gènere», Michel de Montaigne, ens dóna ja els criteris
determinants quan escriu: «Els autors es comuniquen amb el món mitjançant
estranyes i peculiars formes; jo sóc el primer a fer-ho amb tot el meu ésser, com
a Michel de Montaigne, no com a gramàtic o com a poeta o com a jurisconsult». És
a dir, l’autoexploració, el descobriment, desvetllament i afirmació del propi jo.
Totes les manifestacions artísti- ques són, en general, expressions del propi autor,
però ben poques ho fan amb la claredat de l’assaig. L’autor s’enfronta ací amb
circumstàncies o aspectes concrets de la seua relació amb el món i explora, indaga,
reflexiona, assaja a partir d’ell mateix, de la seua pròpia i íntima experiència, dels
seus coneixements i de la seua sensibilitat. Per això l’aforisme, tan recurrent, un
dels primers de Judicis finals (1960), que diu: «Ja coneixeu el cèlebre aforisme grec:
‘Joan Fuster és la mesura de totes les coses’», perfectament explicat i reinterpretat
en el títol d’un altre llibre del mateix autor: L’home, mesura de totes les coses (1967).
Per totes aquestes raons el reconeixement explícit a Montaigne per part de Fuster,
també en un altre aforisme de Judicis finals: «Hi ha qui és advocat, o mestre, o
polític, o bisbe, o poeta, o pagès. La meva professió, en canvi, és d’ésser Joan
Fuster».
Aquest subjectivisme tan rotundament professat és una de les característiques
fonamentals de l’assaig literari, de l’assaig. L’interés i la perspectiva de l’autor
són primordialment subjectius i el fragment de realitat objecte del seu treball ens
és descrit, presentat i raonat de manera que destaque sobretot, sense embuts, la
GALEUZCA
JAUME PEREZ MONTANER
21