Nº 1991 - Asociación de Escritores en Lingua Galega

GALEUZCA
Tradizio i ruptura en la poesia
contemporania
LLUIS ALPERA
Em sembla que els escriptors quan decideixen trespassar els límits més enllà de
les primeres provatures i embarcar-se en la procellosa mar del compromís escrit,
el veritable compromís amb lectors i crítica, aleshores es plantegen si els cal acollirse
a un grup ja format o a una certa estètica ja sacralitzada o bé, si pel contrari,
trencar d’una manera iconoclasta amb els motlles anteriors i fins i tot amb les seues
vaques sagrades, i llençar-se decididament a abrandar uns nous cànons literaris,
que en molts dels casos s’oposen als anteriors. És, en definitiva, la sístole/diàstole
de la història de la literatura i, per tant, de les estètiques.
En realitat, la ruptura dels contestataris, dels «poetae novi» com dirien d’un Catul
a la Roma clàssica, sempre acostuma a fer-se enfront d’una tradició, en el més clar
i decidit sentit de ruptura. Poques vegades, em sembla, al llarg de la història, s’ha
aprofitat el bagatge literari de la generació anterior -o de l’estètica que es refusaper
tal d’incorporar algun que altre element que interesse al nou ideari literari que
es defensa.
En tot cas, és ben cert que per molta innovació que una generació –o un
escriptor– haja pretés als seus escrits, mai no haurà deixat de recolzar-se –i
aprendre, naturalment– en la història de la literatura. De vegades, amb models
força llunyans. Recordem, si més no, els humanistes del Renaixement recreant i
revivint els models clàssics greco-llatins.
Ara bé, d’altra banda, sempre hi ha hagut algun que altre cas, com hem
assenyalat abans que mostra una veritable ambició de recerca i de síntesi de totes
–o d’una bona part– de les estètiques anteriors, la qual cosa es veurà, indefectiblement,
reflectida en la seua obra.
En la poesia contemporània, l’ambició de síntesi ha estat més freqüent i sovint
amb resultats considerables. Tot i que, a casa nostra, durant els segles XIX i el XX,
la lluita de cadascuna de les generacions per imposar la seua estètica ha estat de
vegades despietada. Recordem, si de cas, els defensors aferrissats del Modernisme,
del Noucentisme, del Vanguardisme, del Post-Simbolisme, del Realisme Social o
del Formalisme dels 70.
Estic convençut que una lectura atenta, apassionada i crítica alhora de les
literatures del passat, i per supost del passat més immediat, ens ajudaria molt a fer
la disecció dels elements que més ens poden interessar en la creació dels nostres
53