Nº 1991 - Asociación de Escritores en Lingua Galega

és l’ignorancia.»
Montaigne afirma, en primer lloc, la independència de la facultat de judicar i la
independència envers qualsevol autoritat que no sigui el propi judici. Ell és la sola
i única autoritat a la qual es lliura i l’articulació de la raó a un mètode o a unes regles
crítiques, són el mètode i les regles que el mateix procés del pensament determina;
són les marrades que troba per assolir la veritat les que articulen la raó, que segueix
sempre el criteri del seu propi judici. I el judici és elaborat lliurement, no només
respecte al tema que s’ha escollit, sinò també respecte als arguments que es fan
servir per a l’anàlisi i la reflexió.
És inherent a la forma de l’assaig la seva pròpia relativització: l’assaig es
estructural com si es pogués suspendre en qualsevol moment; pensa i reflexiona
d’una manera discontínua, i troba la seva unitat a través de la ruptura: és la
discontinuïtat del pensament el que és essencial a l’assaig, i la seva cosa és sempre
un conflicte detingut. I amb tot l’assaig no és pas alògic, sinó que ell mateix obeeix
a criteris lògics en la mesura en què el conjunt de les frases ha de compondre’s un
acord. L’assaig desenvolupa els pensaments d’una manera diferent a com ho fa la
lògica discursiva: coordina els pensaments en lloc de subordinar-los i no els fa
derivar de cap principi ni els infereix d’observacions particulars.
L’assaig és una crítica al procedir científic i una crítica al seu sistema. El dubte
sobre l’universalitat del mètode científic sembla que només s’hagi realitzat a
l’assaig. L’assaig no obeeix a cap regla de les emprades per la ciència i la teoria
organitzades en la creença que l’ordre de les coses és el mateix ordre que el de les
idees. Per aquesta raó l’assaig no es una construcció tancada sinò que s’aixeca
contra la doctrina segons la qual el que és canviant i efímer és indigne de la
filosofia, s’aixeca contra la vella injustícia perpetrada contra el que és perecedor.
Un nivell d’abstracció més alt no atorga al pensament major dignitat ni contingut
metafísic. La profunditat del pensament és la profunditat amb la qual es penetra
en la cosa i no en la profunditat en que aquesta cosa ha estat reduïda a una altra
cosa: el concepte.
Els conceptes amb els quals es fa servir l’assaig no es construeixen a partir
d´alguna causa primera, ni s’arrodoneixen en una d’última. I les seves interpretacions
no estan filològicament fonamentades ni mesurades. Per aquesta raó l’assaig
s’apropa a la literatura, però es diferencia d’ella pel seu mitjà, els conceptes, i per
una aspiració a la veritat, L’assaig assumeix el procedir del seu impuls asistemàtic
i introdueix conceptes sense cap cerimonia, inmediatament, tal i com els concep
i els rep. A l’assaig no són necessaris els conceptes sino la relació que s’estableix
entre ells. Emperò l’assaig mai no deixa de fer servir els conceptes ni procedeix amb
ell d’una manera capritxosa. I és per això que considera tan important la forma de
l’exposició perquè és en l’esdevenir del pensament que els conceptes es carreguen
de significat i de sentit, i no pel sentit i el significat que els hi hem atorgat de bell
antuvi.
Segons la màxima positivista el que s’escriu sobre art i literatura no ha d’aspirar
a tenir els trets de l’exposició artística, es a dir no ha d’aspirar a autonomia formal;
14 GALEUZCA