Nº 1991 - Asociación de Escritores en Lingua Galega

una provatura o –recordant les paraules que abans he citat– «perspectives,
suggerències i subratllats». I, continuant ara amb les paraules de Fuster:
d’aquesta mena d’escrits, jo i els meus amics en diem ‘assaigs’, i em penso
que no fem mal a ningú si en això hi ha alguna extralimitació de lèxic.
Precisament, el que més m’atrau de l’assaig és la cautelosa modèstia implícita
en el seu nom: assajar significa provar, intentar, sense més compromís que
el bon propòsit i el bon sentit.
A pesar de la confessada modèstia d’aquestes paraules, l’assaig fusterià suposa
sempre una presentació intensa i gairebé completa dels seus temes, enfocant-los
sovint des d’angles distints, recorrent a l’opinió concordant o diversa d’altres
autors, explicant pas a pas una frase o ampliant un segment del seu raonament,
encerclant atapeïdament l’objecte del seu discurs amb les seues reflexions, de tal
manera que el lector, l’interlocutor, es queda al final amb un ventall amplíssim de
suggerències i intuicions.
No seria lògic parlar de l’assaig, i de l’assaig fusterià en concret, sense referirse
a un dels aspectes que millor el poden definir, si més no en les seues
característiques purament formals i externes. Es tracta de l’extensió habitual en
l’assaig literari. Tot i que seria arbitrari establir-hi limitacions, és cert que l’assaig
fusterià, en la línia de l’assagisme clàssic, troba la seua expressió més genuïna,
efectiva i satisfactòria en les proses breus, en els articles que, per entendre’ns,
oscil.len generalment entre les dues i les cinc pàgines. És ben cert que hi trobarem
excepcions; nombrosíssimes. Des de la brevetat dels aforismes –i entrem probablement
en el domini d’un altre gènere o subgènere- a l’extensió àmplia i generosa
d’algunes entrades, com ara el famós article «Intel.lectual» o «Sexe», que ocupen
respectivament onze i vint-i-tres pàgines del Diccionari per a ociosos (1964) en la
col.lecció de butxaca d’Edicions 62. Amb tot, l’extensió més freqüent és la que he
assenyalat abans. Ja en el seu primer llibre plenament assagístic, El descrèdit de la
realitat (1955), els cinquanta-vuit capítols que el conformen no solen sobrepassar
les dues pàgines en un format tan redüit com el de «Raixa» de l’editorial Moll. El
que fa l’autor és resseguir el desenvolupament de les arts plàstiques des del Giotto
a la pintura abstracta, mostrant-nos les seues reflexions i impressions, directament
i senzillament, amb elegants, suggerents i certeres pinzellades.
L’extensió, la brevetat, encara que no amb contorns precisos i ben definits,
té la seua lògica, respon a algunes de les característiques que he assenyalat: la
varietat de temes, que fa que l’autor no tracte mai de mostrar-se amb uns
coneixements exhaustius i definitius, i, sobretot, la intensitat de l’aproximació tan
personal i creadora, que elimina el perill de les explicacions academitzants, tan
pedants en el fons i desmanegades.
M’he limitat només a apuntar alguns aspectes i característiques de l’assagisme
de Fuster, de l’assaig literari en general, tal i com el va crear i desenvolupar
Montaigne. Els volums quart i sisé de les seues Obres completes contenen algunes
mostres del millor i més pur assagisme català de tots els segles: El descrèdit de la
realitat, ja citat anteriorment, Les originalitats (1956), alguns capítols de Figures de
GALEUZCA
23