Religions i objectius del mil·lenni - Centre UNESCO de Catalunya

d’altres coses, res no és completament autosuficient
o autooriginat, i res no està lliure d’estar afectat per
canvis en el seu entorn.
Aquesta llei de la interdependència també significa que
la qualitat o aparença de l’entorn en què viuen els éssers
conscients també depèn de les ments d’aquests éssers.
Segons les ensenyances del Buda, el sorgiment del món
es deu al karma col·lectiu d’un determinat grup d’éssers.
Aquí, «karma col·lectiu» significa un conjunt de
tendències mentals o predisposicions a percebre la realitat
i l’entorn d’una determinada manera. Així, l’aparença
del món és una percepció subjectiva dels éssers
que l’habiten. El mateix passa en l’àmbit personal: segons
l’educació i la cultura rebudes, el llenguatge après,
i les influències rebudes al llarg de la vida, les persones
tenen conceptes diferents del que són les coses que ens
envolten. No tan sols això, sinó que els estats d’ànim
presents poden fer veure un mateix entorn de maneres
molt diferents a persones diferents.
D’altra banda, l’aspecte del nostre entorn i les transformacions
que experimenta són el reflex del tipus de
mentalitat dels éssers humans en una època determinada.
Per exemple, un entorn caòtic empobrit i devastat
per les guerres és evidentment la conseqüència
d’un estat mental col·lectiu dominat per la còlera i la
cobdícia. Per la seva banda, un entorn fèrtil, acollidor
de la vida, que resulta bell i agradable a la percepció
dels seus habitants, i que se sosté a si mateix, és el reflex
de la mentalitat equilibrada, respectuosa, moderada
i pacífica dels seus habitants. Quan augmenta,
la negativitat dels éssers humans afecta els elements
que configuren el nostre planeta, els desequilibra i
causa tot tipus de calamitats. La proliferació de la
maldat, l’odi, la cobdícia desenfrenada, la violència,
etc., afecta el medi ambient. Això és evident en un
cert nivell: per exemple, la cobdícia d’uns està destruint
ràpidament certs hàbitats o certes espècies animals
i vegetals, però resulta menys evident en nivells
més profunds. El món extern depèn del món intern.
Tendim a creure que la naturalesa té la seva pròpia
existència, independent dels éssers humans que
l’habitem, com si fóssim independents de la naturalesa
i tinguéssim el dret a utilitzar-la i explotar-la
il·limitadament. Com si la naturalesa fos una mena
d’immens supermercat creat només per al nostre ús i
gaudi. Aquesta visió tremendament dualista, possessiva
i cobdiciosa ens ha fet perdre de vista que som
part de la naturalesa i que la naturalesa és part de
nosaltres, i que el que afecta una part afecta l’altra.
En la literatura budista, especialment la tibetana,
abunden les profecies que parlen d’una època cada
Religions i Objectius del Mil·lenni | 110
cop més degenerada, en la qual, a causa de la proliferació
de la negativitat en les ments dels éssers humans,
s’empobrirà l’entorn natural i s’estendran la
fam i la malaltia. Moltes ensenyances del Buda i de
grans mestres posteriors posen l’accent en la necessitat
urgent de purificar la ment, de cultivar tot tipus
d’accions virtuoses i d’evitar les conductes egoistes i
danyoses com a únic mètode per evitar el deteriorament
imparable de l’entorn en què vivim els éssers
humans, els animals i la resta. Si predominés la puresa
i la virtut en les ments i la conducta dels éssers,
l’entorn seria igualment pur.
No cal ser budista per veure que un dels grans problemes
del nostre món és que la cobdícia d’uns quants
causa la pobresa de molts. No obstant això, les extenses
ensenyances budistes sobre la interdependència
impliquen clarament, per a un budista, que tots i
cadascun de nosaltres som responsables de la qualitat
de l’entorn, que la manera com utilitzem la nostra
ment i el nostre cos repercuteix en l’entorn que tots
habitem, i que la manera com utilitzem l’entorn repercuteix
igualment, d’una manera més o menys directa
o indirecta, en el grau de felicitat o infelicitat
que tots experimentem.
Exemples
Malgrat la creixent prosperitat de la Xina, els tibetans
viuen en la pobresa. Segons el Programa de Desenvolupament
de les Nacions Unides, el Tibet és la
regió més pobra i menys desenvolupada de la Xina,
amb un índex de desenvolupament humà de 0,39,
xifra que col·loca el Tibet entre Ruanda i Mali. En
la reforma econòmica de la Xina, els tibetans tenen
poques alternatives i poca esperança.
La destrucció de l’hàbitat, la desertització i la degradació
de les pastures s’han accelerat espectacularment
a tot el Tibet. Les estadístiques xineses mostren que
el 17 % de la Regió Autònoma del Tibet s’ha convertit
en un desert. Entre els factors que han contribuït
a aquesta degradació figuren les col·lectivitzacions
obligatòries, la imposició de quotes de producció, la
fixació del preu dels productes de la ramaderia, molt
per sota del preu del mercat, una economia intervencionista
i dirigida per decret, i la manca de preocupació
pels impactes ambientals negatius. Des del 1959,
quan la Xina va envair el Tibet, la degradació de les
pastures i la tala intensiva i indiscriminada han estat
els impactes ambientals més greus i ara són els factors
que més amenacen la sostenibilitat dels tibetans. En
dificultar la continuació de la tradició del pasturatge