Religions i objectius del mil·lenni - Centre UNESCO de Catalunya

Des de la sensibilitat catòlica, a l’hora de promoure
l’ensenyament primari, ens inspirem en Jesús quan
afirma que tot allò que farem per un d’aquests més
petits, a Ell li farem (Mc 9,36-37). Volem imaginar
que així ens compromet a estar atents a la cura dels
més dèbils, també a la cura educativa, com a afirmació
de la confiança en la seva presència. Es tracta
d’acollir Déu mateix als nostres espais educatius,
com a invitació i com a obligació. Es tracta d’un
compromís des de la fe, des de la responsabilitat,
des de l’entusiasme espiritual. La formació integral
de la persona compta amb els espais educatius, amb
els processos d’aprenentatge bàsic. Les comunitats
cristianes i, específicament, catòliques han promogut
des de sempre l’acompanyament bàsic de les seves
generacions més joves. És una manera d’assegurar
que la confrontació amb la realitat -encoratjadora i
limitadora a la vegada- es fa des de la recerca del bé,
de la bondat, de la bellesa, del Déu de la Vida, del
Déu de Jesús.
Les actituds educatives de Jesús es plasmen en afirmacions
com les que fa en relació amb els infants i
des de la recerca de major dignitat per a tots i totes.
Infants, dones, malalts, oblidats de la societat, són
posats en un nou lloc, sempre preeminent, per Jesús.
Es tracta d’una provocació cultural socioreligiosa.
Capgira els paradigmes religiosos i socials excloents.
Jesús ho fa i ensenya a fer-ho. Dóna protagonisme
i veu als infants, les dones, les persones guarides en
el cos i l’ànima. L’educació catòlica pretén formar
per al protagonisme, per a l’actuació transformadora,
a exemple de Jesús. Un exemple que concentra
aquestes afirmacions el tenim en la narració de la filla
de Jaire. Quan Jesús es troba amb la nena morta li
mana: «Talita cum! Nena/filleta, aixecat, viu!» És a
dir, recupera la teva dignitat de persona perquè ets
petita, perquè ets nena, perquè estaves morta, perquè
no comptaves per a res! Recupera la teva oportunitat
d’esdevenir persona, continua creixent, fes possible
un món diferent! Aquest «aixeca’t» el compartim
cada jornada educativa amb els infants. Posa’t dret,
mira més lluny, respira la vida, remou-la i fes-la possible!
I el gest va ser tan significatiu per a la comunitat
de Marc, el primer biògraf de Jesús, que van
respectar l’expressió en l’arameu original, expressió
que es manté en totes les traduccions actuals del Nou
Testament (Mc 5,41).
I si haguéssim de parlar dels continguts de l’ensenyament
primari, pot ser interessant mirar les actituds
de Jesús sobre les temàtiques que més el preocupen.
Quan és preguntat per la importància de la tradició
(com a símil de la transmissió d’allò heretat que ensenyem
als nostres petits), se’l veu completament lliure
Religions i Objectius del Mil·lenni | 32
i clarivident. Denuncia la simple repetició de gestos
sense sentit i de preocupacions superficials. Li interessa
situar el valor de la persona per davant de les normes.
Ens mostra com cal ocupar-se d’allò important,
de les bones relacions amb un mateix com a persona,
de les bones relacions entre nosaltres com a fills i filles
d’un mateix Déu i de les bones relacions amb la realitat,
inclosa la realitat transcendent. Abraçar els infants,
beneir-los, imposar-los les mans (Mc 10,13-16)
no està allunyat del sentit de l’educació bàsica i fonamental:
acollir incondicionalment, amb proximitat,
deixant espai i oferint caliu; dir-ne bé i ensenyar a dir
bé de tot, a apreciar-se i apreciar, a estimar la realitat
i els seus condicionaments; comunicar energia vital
per saber, per conèixer, per comprendre, per interpretar,
per valorar; amb criteri, amb sentit d’humanitat
i compassió, amb misericòrdia activa. Imposar unes
mans d’afecte que assenyalen la línia a llegir, la paraula
a escriure, la bella paraula a dir, la bella paraula a
cantar. D’aquí, a l’Evangeli, a la Bona Notícia.
Tot això ha anat inspirant, al llarg del temps, les iniciatives
educatives catòliques, d’una manera o altra.
Finalment, volem recollir la veu dels bisbes en la gran
trobada mundial del Concili Vaticà II cap als anys
1962-1965. Un dels documents emanats d’aquell
encontre, Gravissimum educationis, presenta quatre
dimensions de l’educació: la dimensió social, la dimensió
universal, la dimensió de llibertat i la dimensió
dialogal. Amb la segona es fa ressò de la Declaració
Universal dels Drets Humans de les Nacions Unides
del 1948, de la Declaració dels Drets de la Infància
del 1959 i de l’encíclica Pacem in Terris de Joan XXIII
de l’any 1966. Sobre el dret universal a l’educació, el
punt primer afirma:
«Tots els homes de qualsevol raça, condició i edat,
pel fet de la seva dignitat de persones, tenen el dret
inalienable a una educació que respongui al propi fi,
adequada a la pròpia manera de ser, a la diferència de
sexe, a la cultura i a les tradicions pàtries, i al mateix
temps oberta a un intercanvi fraternal amb els altres
pobles, a fi de garantir la veritable unitat i l’autèntica
pau a la Terra.»
En coherència amb aquesta reflexió, la comunitat
catòlica es fa present en el món de l’educació com
a oferta complementària a l’educació familiar des de
conviccions cristianes. Amb les seves escoles obertes
a tothom i identificables des del seu caràcter propi,
ofereix un servei a la societat amb referents cristians.
L’atmosfera educativa de les escoles cristianes és respectuosa
amb les conviccions de cada persona a la
vegada que ofereix un estil d’animació cristiana que
impregna tots els moments educatius i els inspira des