Religions i objectius del mil·lenni - Centre UNESCO de Catalunya

humanitat; perquè l’amor és llum, en qualsevol llar
que habiti, i l’odi és foscor, onsevulga que faci el seu
niu.» (‘Abdu’l-Bahà, Selecció dels escrits)
Principis
La Fe bahà’í implica el reconeixement que tots els
éssers humans són iguals davant Déu. En conseqüència,
cadascun dels pobles del món i, en particular,
cadascuna de les persones poden contribuir significativament
a la prosperitat de la humanitat i enriquir
el conjunt amb una diversitat d’enfocaments i
contribucions.
Aquest principi es basa en l’acceptació que cada ésser
humà és un fideïcomissari ofert a la humanitat. La
humanitat té el deure d’aconseguir que cadascuna de
les persones pugui oferir el millor de si mateixa en
benefici del conjunt. Si mantenim les injustícies, no
fem sinó privar-nos de l’enorme potencial inherent a
cada individu.
En aquest sentit, la presa de decisions, tant en grans
fòrums com en l’àmbit local, s’ha de revisar per incorporar-hi
principis espirituals adreçats a obtenir
solucions que beneficiïn el conjunt de la societat a
la qual pretenen servir, on les minories i els diferents
nivells socials i econòmics puguin oferir la seva contribució
en igualtat de condicions.
Avui dia, la investigació científica i tecnològica se
centra majoritàriament a satisfer els objectius econòmics
de les grans multinacionals i, per tant, descuida
els interessos i les necessitats reals de la població
mundial. Bona part dels problemes relacionats amb
la pobresa i la fam es podrien resoldre si els progressos
tecnològics i científics es dirigissin cap aquells
aspectes que poden contribuir al desenvolupament
de les grans masses de població dels països pobres.
En aquest sentit, el paper de la religió com a factor
d’impuls moral i espiritual és fonamental.
El concepte bahà’í del desenvolupament és que tot
ésser humà i, per tant, la humanitat en conjunt, té
un potencial il·limitat per al desenvolupament i una
necessitat espiritual, interior, de fer realitat aquesta
capacitat latent i de posar-la al servei de la humanitat.
En la visió bahà’í no hi ha «benedicció més gran
concebible per a l’home que arribar a ser la causa
de l’educació, el desenvolupament, la prosperitat i
l’honor dels seus congèneres». El fet d’entendre això
pot donar als éssers humans l’incentiu «per elevarse
i dedicar-se enèrgicament al servei de les masses,
Religions i Objectius del Mil·lenni | 115
oblidant el benefici material propi i treballant només
per servir el bé general».
En la mesura que els agents econòmics centrin els
seus objectius en el progrés de les potencialitats humanes
en lloc de dirigir-los al creixement del capital,
el benefici real d’aquestes capacitats es multiplicarà a
favor del conjunt. El progrés no es pot mesurar mitjançant
solament índexs econòmics o de satisfacció
social, sinó que ha d’incloure aspectes de caràcter espiritual
com ara el grau de felicitat, la capacitat de
servei a les persones, el nivell de cooperació social,
el nivell de contribució al benestar general o el grau
d’educació moral.
El desequilibri en la producció d’aliments en alguns
indrets del món, particularment en l’agricultura
camperola dels països en via de desenvolupament,
s’ha de contrarestar bàsicament assignant més prestigi
social al sector agrícola i prestant més atenció a les
necessitats i els desitjos dels agricultors. Cal assenyalar
que l’agricultura és en cert sentit la medul·la i el
fonament de l’economia i que cal tenir-la plenament
en compte tant a l’hora de definir una política com a
l’hora d’executar-la.
Des del punt de vista bahà’í, a fi d’aconseguir
l’equitat i que tots els membres de la societat obtinguin
la major prosperitat i el major benestar, «hem
de començar pels camperols; aquí és on posarem els
fonaments d’un sistema i un ordre perquè la classe
camperola i la classe agrícola superin les altres classes
en la importància dels seus serveis.»
Llei del Huqúqu’llàh (o «del dret de Déu»)
La llei del «dret de Déu», que han de complir tots els
creient bahà’ís, és una contribució real i significativa
a l’eradicació de la pobresa i la injustícia al món. Segons
aquesta llei, profundament espiritual, la riquesa
de què fruïm és un regal que Déu ens ha fet per al
nostre gaudi i per al gaudi de tothom que ens envolta.
Alhora, però, hi ha una petita part d’aquest regal
que hem de retornar a Déu. Aquesta part és el «dret
de Déu». Tot allò que Déu ens dóna, més enllà dels
mínims indispensables per viure dignament (habitatge,
mobiliari i estris necessaris, eines per a la feina i
un import econòmic modest), és perquè en gaudim,
tret d’aquest «dret de Déu», que està establert en el
19 % de la resta de les nostres pertinences. Correspon
a cada individu determinar quines d’aquestes pertinences
són indispensables per viure o per treballar i
quines estan subjectes al pagament del Huqúqu’llàh,
la qual cosa requereix un exercici personal que inclou
la pràctica del despreniment i de la generositat.