Religions i objectius del mil·lenni - Centre UNESCO de Catalunya

EL CRISTIANISME
CATòLIC
I L’OBJECTIU 3
L’autor
Joan Botam i Casals (vegeu l’objectiu 1)
Textos
«Déu va crear l’home a imatge seva, el va crear a
imatge de Déu, creà l’home i la dona.» (Gn 1,27)
«Ja no hi ha jueu ni grec, esclau ni lliure, home ni
dona: tots sou un de sol en Jesucrist.» (Ga 3,28)
Fragment de la carta adreçada a les dones del I Congrés
dels Patriarques i dels Bisbes Catòlics de l’Orient
Mitjà, celebrat al Líban del 9 al 20 de maig del 2000:
«Vosaltres fruïu d’un paper privilegiat en la família,
en la societat i en l’Església (...) L’Església és edificada
en diferents camps d’apostolat, gràcies a la vostra dedicació.
Vosaltres esteu sempre a punt per servir, per
participar en la vida de l’Església, en les seves celebracions,
en les seves activitats, en les seves assemblees,
d’acord amb els talents i les capacitats amb què el
Senyor us ha dotat. Us en donem gràcies i treballarem
amb vosaltres perquè cada dona obtingui els seus
drets, pugui acomplir la tasca que Déu li ha escollit i
acompleixi plenament la seva missió privilegiada en
la societat i en l’Església.»
Principis 8
El discurs sobre drets humans de l’Església catolicoromana
és recent. Sobretot si el prenem globalment,
atesa com a referència la Declaració Universal dels
Drets Humans (1948). Són bastant més antigues,
en canvi, les incursions que l’Església ha fet sobre
els drets particulars derivats, en general, de les sollicituds
que ha desplegat per la justícia i la pau. Però
amb vista als drets humans com a objectiu, amb la
Religions i Objectius del Mil·lenni | 34
formulació que actualment coneixem, tot i l’estructuració
jurídica que la caracteritza, no s’ha significat,
a la pràctica, per dir-ho suaument, amb grans desplegaments
de caràcter pastoral.
El llenguatge relacional dels deixebles, dones i homes,
que acompanyaren Jesús i que, després del
terrabastall de Pentecostès, s’immergiren en la llum
del misteri de la seva mort i resurrecció, i esdevingueren
progressivament comunitat cristiana en cerca
del Regne de Déu i de la seva justícia (Mt 6,33), no
tenia res d’excloent: era el llenguatge del tot pel tot.
Aquells deixebles, cridats a ser koinonia (comunió),
animats per l’Esperit, se sabien llavor del Regne, llum
encesa enmig de la ciutat a les fosques. Compartien
la fe, la celebraven i conjuntament la irradiaven.
Oberts a Déu, Pare i Mare, uns al servei dels altres,
eren l’evangeli vivent, el Crist de la fe, simultàniament
realitat i anunci (més realitat i menys anunci
i, sobretot, mai el valor segon sense el primer). No
buscaven ni poder, ni imatge, ni protagonisme. Entre
ells, afirma l’apòstol Pau en escriure als gàlates, no
hi havia jueu ni grec, esclau ni lliure, home ni dona:
tots eren un de sol en Jesucrist. (Ga 3,28)
Positivament, el llenguatge dels cristians es féu a la
mesura de la comunitat que anaren configurant. Un
llenguatge amb color, tons i cadències sorprenents a
vegades per a ells mateixos. Un llenguatge viu, fill
de posicionaments plurals, de visions del món i, per
consegüent, d’eclesiologies diferents. No s’intimidaven
davant de les diferències. Per damunt de tot i
en llocs i temps no sempre coincidents, era l’escolta
de la paraula, la comunió, la fidelitat compartida a
l’Evangeli. Sense renunciar a res, podien confraternitzar
amb projectes i programes d’acció plurals.
Altrament, com ens explicaríem que de les tres conquestes
eclesials mencionades triomfalment per Pau
als gàlates, la tercera, la de la igualtat home-dona, fos
sine die pràcticament aparcada? En el marc de les tradicions
mediterrànies, no han estat precisament en
això factors condicionants els codis de la cultura sobresortint?
Sobre això, no pocs es pregunten si podia
ser ben vista, dels seus orígens ençà, una comunitat
d’homes i dones de signe alternativament matriarcal
o patriarcal o d’ambdues variants alhora. De la
mateixa manera que, a partir dels segles III i IV, per
raons d’estat, sí que podia ser tolerada una comunitat
que practicava l’objecció de consciència a les armes.
És a dir, una comunitat que, pel que sentenciava
Cels, gaudint de les seguretats que li garantien a les
fronteres les hosts romanes, les minava descavalcant
8 Per a aquest apartat, s’ha adaptat un text de l’autor publicat a la revista Serra d’or (487-488, juliol-agost del 2000, pàg. 9-11), titulat «Els
drets humans de les dones a l’Església catòlica al segle XXI».