Religions i objectius del mil·lenni - Centre UNESCO de Catalunya

L’ISLAM
I L’OBJECTIU 2
Textos i principis
L’ensenyament primari universal és un dret per a tot
el món i ningú ha de patir discriminació de cap tipus
per assolir-lo. De fet, l’islam comença amb la revelació
al profeta Muhàmmad, una nit en què el primer
mot és: «Iqra!» (Llegeix!).
«Llegeix en el nom del teu Senyor, que va crear. Creà
l’home d’un coàgul. Llegeix! Perquè el teu Senyor és el
Més Noble. Que va ensenyar a l’home amb la ploma.
Ensenyà a l’home el que no sabia.» (Alcorà 96,2-6)
Així, doncs, el coneixement o ciència (ìlm) és quelcom
que els musulmans volen i s’invoca i es prega per
aconseguir-lo.
«Oh Senyor, augmenta en mi el coneixement.» (Alcorà
20,115)
Aquest mot (ìlm) s’anomena 105 vegades a l’Alcorà
i les trilíteres de la seva arrel «-L-M» se citen 779
vegades. També el concepte d’aql (intel·lecte, raó)
s’utilitza en el Llibre 49 vegades:
«Aquells que tenen aql.» (Alcorà 2,231)
«La gent s’instrueix i aprèn». (Alcorà 2,103)
«Senyals per a la gent que comprèn.» (Alcorà 2,165)
També escriure té importància des de l’inici de l’islam,
segons les fonts textuals.
«Quan entre vosaltres concediu un préstec per un període
fixat, poseu-ho per escrit.» (Alcorà 2,283)
La ciència o el coneixement són imprescindibles per
l’esforç d’interpretació (ijtihad). Hi ha a l’Alcorà una
exhortació constant a utilitzar la intel·ligència per meditar,
reflexionar o raonar. L’Alcorà insisteix en la importància
de la reflexió sobre les lleis de la natura i incita
al descobriment de l’ordre natural. Així legitima
la recerca científica i condueix cap a aquesta recerca.
«En la creació dels cels i la terra i en l’alternança de
la nit i del dia hi ha sens dubte senyals per als assenyats.»
(Alcorà 3,191)
Religions i Objectius del Mil·lenni | 77
El coneixement dels signes (ayat) és una qüestió metafísica
fonamental que permet comprendre l’especificitat
de la ciència musulmana i el seu pensament.
Per això, els grans savis de la tradició islàmica diuen
sempre que el coneixement està per damunt de la
devoció religiosa. Ibn ‘Abd Al Barr deia: «El mèrit del
saber depassa el de l’adoració.»
A la tradició islàmica trobem molts ensenyaments en
el sentit d’aquest hadit: «A qui fa camí en la recerca
del coneixement, Al·là li fa planer el camí cap al Paradís.»
(Muslim)
De la mateixa manera, Al Gazzali diu: «La millor
adoració és el coneixement.»
«Anar a ensenyar una mica de coneixement és millor
per a tu que complir mil rakaa (parts rituals de la
salat, oració obligatòria).»
Un altre hadit diu: «Els àngels estenen les seves ales
sobre qui cerca el saber i estan satisfets amb la seva
obra.» (Ibn Maja)
Hi ha diverses metodologies en l’ensenyament islàmic
tradicional: la memorització, el dictat, el comentari,
la transmissió oral, la recerca etimològica,
la lectura o recitació, l’audició, la proposta de preguntes
o el qüestionament, el debat o la discussió, i
l’autorització d’ensenyar.
Històricament, els mestres han lluitat per fer entendre
als pares la importància de l’educació de filles i
fills. En aquest sentit, l’islam valora i promou sense
discriminació l’ensenyament per a ambdós sexes:
«Instruir-se és una obligació de cada musulmà i musulmana»
(Tirmidi).
L’inici de l’escola filosòfica islàmica coincideix amb
les primeres traduccions a l’àrab de les obres dels
mestres grecs a partir del siríac o el grec. Aquestes
traduccions constitueixen un fenomen cultural de
gran transcendència que es podria definir com una
assimilació des de l’islam de tota l’aportació de les
cultures precedents. Un gran circuit cultural de difusió:
l’islam rep l’heretatge grec, l’assimila i el fa
fructificar i el transmet a Occident, entre els segles
VI i XII, a través de l’escola dels traductors de Toledo.
De grans savis com Ibn Khaldun o els andalusins
Ibn ‘Arabi, Ibn Hazm, Ibn Sina o Ibn Rushd són
els originals en què es fonamenten les universitats
d’Europa en els seus inicis. D’aquell període data la
següent classificació de les ciències islàmiques tradicionals: