Religions i objectius del mil·lenni - Centre UNESCO de Catalunya

En una època en què els mitjans sanitaris eren palesament
precaris, abundaven els taumaturgs. Però
les guaricions de Jesús i més tard dels seus apòstols
sobresurten per damunt de qualsevol altra curandera
i les seves accions no admeten comparació, al marge
què molts prodigis d’aleshores s’expliquin avui amb
una certa lògica científica.
Jesús innova clarament en l’amor o la compassió que
inspiren els seus fets guaridors; tot i que els Evangelis
en narren una llarga llista, la seva primera intenció
era l’anunci del Regne de Déu. Els miracles en serien
els signes. L’amor als éssers humans s’imposa en Jesús
per damunt de qualsevol altra consideració. Jesús no
és un remeier ocasional, sinó que és lliure per compassió
i fins l’esgotament.
«Mentre Jesús se n’anava d’allà, dos cecs el seguien tot
cridant: “Fill de David, tingues pietat de nosaltres!”
Quan va arribar a casa, els cecs l’anaren a trobar. Jesús
els preguntà: “Creieu que ho puc fer, això?” Li
responen: “Sí que ho creiem, Senyor”. Llavors els va
tocar els ulls dient: “Que es faci segons la vostra fe.”
I els ulls se’ls van obrir. Jesús els advertí severament:
“Mireu que ningú no ho sàpiga”.» (Mateu 9,27-30)
Un excés de persones demanaven el seu ajut. Ell,
però, no volia donar peu a falses esperances, de caire
messiànic i polític, sobre la seva missió (la transcendència
i naturalesa espiritual de la qual tendien a
passar desapercebudes). Això fa que doni ordres de
silenciar les curacions.
«Tot fent camí cap a Jerusalem, Jesús passava entre
Samaria i Galilea. A l’entrada d’un poble van anar a
trobar-lo deu leprosos, que s’aturaren un tros lluny
i es posaren a cridar: “Jesús, mestre, tingues pietat
de nosaltres!” En veure’ls, Jesús els digué: “Aneu a
presentar-vos als sacerdots.” Mentre hi anaven, van
quedar purs de la lepra.» (Lc 17,11-14)
La lepra era una malaltia maleïda -com la sida d’avui-
per motius religiosos i sanitaris. Els leprosos malvivien
físicament separats de la resta de ciutadans,
amb l’estigma de ser impurs i suspectes d’haver pecar
greument, ja que la teologia de l’època generalment
atribuïa les desgracies en general i les malalties
en particular a càstigs divins. Jesús no va tenir mai
cap reserva a comprometre’s, acostar-se als leprosos i
guarir-los amb el mateix amor que a qualsevol altra
persona.
«Alguns presentaven a Jesús uns infants, perquè els
imposés les mans, però els deixebles els renyaven. En
veure-ho, Jesús es va indignar i els digué: “Deixeu
Religions i Objectius del Mil·lenni | 51
que els infants vinguin a mi. No els ho impediu, perquè
el Regne de Déu és dels qui són com ells.”» (Mc
10,13-14)
En aquell temps, els infants eren els últims en l’ordre
social, darrere de la dona i els esclaus. Eren menyspreats
i menystinguts. Els deixebles de Jesús, en
voler que no s’acostessin al Senyor, actuaven en coherència
amb la seva cultura, però Jesús els obre la porta
i els investeix de tota la dignitat humana. Fins i tot
els posa com a exemple d’una necessària fe genuïna.
«Jesús va entrar a Cafarnaüm. Un centurió l’anà a
trobar i li suplicava: “Senyor, el meu criat és a casa al
llit amb paràlisi i sofreix terriblement.” Jesús li diu:
“Vinc a curar-lo.”» (Mt 8,5-7)
Jesús no discrimina els estrangers. Els seus actes curatius
sovint es van donar a les regions limítrofes d’Israel
i en gent de creences judaiques no ortodoxes. També
entre els que formaven part de l’administració de
l’imperi que dominava el poble.
Principis
La dependència de Déu del creient, tant evident en
temps pretèrits, avui ha estat superada pels avenços
científics, especialment en medicina, però també en
tots els altres àmbits, de manera que la vida no té
el misteri intrínsec d’abans ni necessitem d’aquella
sobreprotecció. Estem en el temps que Dietrich Bonhoeffer
va descriure com «l’edat adulta» i que Nietzche
anomena «la mort de Déu».
És evident que avui segueixen havent-hi pobles necessitats
dels remeis divins i també segments de les
societats avançades que segueixen immersos en la
cultura de la providència miraculosa. En el primer
cas, l’escassetat o la misèria s’alleugen amb les actuacions
d’organitzacions filantròpiques i els treballs
missioners (avui, amb raó, principalment disposats
com a centres hospitalaris). En el segon cas, els segments
pobres que resten en les societats benestants
reben caritat o ajuts parcials, cosa que els permet
sobreviure. Els centres cristians participen d’una
forma molt important d’aquesta caritat. Tot creient
cristià contemporani s’inspirarà en la paraula i
l’exemple de Jesús i no en les actituds pietistes que
tant durament va criticar Rousseau: les d’aquells que
viuen amb indiferència la sort o la desgràcia dels altres
ciutadans, conformes amb el que succeeix -que
atribueixen a la providència divina- i posen l’ideal
en un altre món.