Religions i objectius del mil·lenni - Centre UNESCO de Catalunya

tendre el significat simbòlic de les formes, els colors,
les figures, de tot el que ens envolta, és una manera
de veure El que crea en allò creat.
Cal una educació profunda, una reorientació de l’ésser
humà perquè prengui consciència de la naturalesa
transcendent del món que l’envolta i de la dimensió
transcendent que està present en tota situació còsmica.
Però si la naturalesa ha de tornar a recuperar el seu
sentit autèntic i si la nostra trobada amb la naturalesa
ha d’evitar els desastres i les calamitats que avui dia
l’amenacen, s’haurà de presentar aquest coneixement
simbòlic, no com una fantasia poètica, sinó com una
ciència lligada a l’arrel ontològica de les coses. La naturalesa
simbòlica de l’arbre o de la muntanya és tan
estretament part del seu ésser com l’escorça de l’arbre
o les roques granítiques de la muntanya, perquè un
símbol real no és de fabricació humana, com tampoc
no ho són les propietats de l’escorça o del granit.
Només sota aquesta llum es podrà restablir el nostre
estatge com a llar en l’univers.
La crisi de l’ésser humà creix mentre oblida el seu
vincle sagrat amb la naturalesa. I quan s’esfondrin
l’un rere l’altre, davant dels seus ulls, els ídols que ell
mateix va fabricar, iniciarà una reforma de si mateix,
que implica un renaixement espiritual, a través del
qual assolirà l’harmonia necessària amb el món de la
naturalesa que l’envolta. Si no, no pot esperar viure
en harmonia amb la gran teofania que és la naturalesa
verge. No podem romandre indiferents ni oblidadissos
respecte d’aquesta Font, que està més enllà de
la naturalesa: al centre de nosaltres mateixos.
No hi ha pau possible en la humanitat mentre l’actitud
cap a la naturalesa i cap a tot el medi ambient
natural es basi en l’agressió i la guerra. Per guanyar
aquesta pau amb la naturalesa cal un ordre espiritual.
Per estar en pau amb la terra, cal estar en pau amb
el Cel. Tret que romanguem fidels a la nostra imatge
com a reflex d’alguna cosa que transcendeix allò que
és merament humà, no hi haurà manera de defensar
la nostra pròpia humanitat si les nostres invencions
i maquinacions ens arrosseguen a l’infrahumà. La
pau i la preservació dels valors humans són impossibles
sense pau als ordres natural i espiritual. Per això
hauríem de traspassar els confins de la civilització
occidental, internant-nos en l’ingent camp de les religions
comparades. Aquest treball anima la nostra
esperança de trobar, també des d’aquesta perspectiva
més àmplia i comunitària, un fonament sagrat en la
nostra relació íntima amb l’ordre natural.»
Religions i Objectius del Mil·lenni | 85
L’ISLAM
I L’OBJECTIU 8
Textos i principis
Un dels fonaments islàmics que ens permet defensar
una aliança mundial és la responsabilitat de l’ésser
humà. Aquesta responsabilitat es basa en el seu califat
i en el fet que no carrega amb la culpa ni els
errors d’altres. Aquest és un principi ètic molt sovint
enunciat a l’Alcorà.
«I ningú que suporti una càrrega no durà la càrrega
d’altri.» (Alcorà 17,15)
«Cap ànima no haurà de dur la càrrega de l’altre.»
(Alcorà 6,165)
«I si una ànima carregada demana a una altra que
porti la seva, l’altra no podrà dur res d’ella, tot i que
fos parenta.» (Alcorà 35,18)
«Si us comporteu bé, ho fareu en benefici de les vostres
pròpies ànimes, i si feu mal, serà només contra
elles.» (Alcorà 17,8).
Això vol dir que cadascú, en la seva relació amb la
societat, comença un full en blanc on encara no hi
ha res escrit i no necessita cap tipus de redempció.
Tanmateix, sí que és responsable de qualsevol dels
seus actes.
«Encara que es tractés del pes d’un gra de mostassa,
ho tindríem en compte.» (Alcorà 21,47)
Això ens posa a totes les persones de qualsevol època
en una situació d’igualtat respecte al nostre comportament
amb l’entorn.
El relat sobre la creació ja ens mostra que, des de l’islam,
estem alliberats del sentiment de «pecat original»
i que també són tots dos, l’home i la dona, els qui
s’equivoquen, però que, malgrat això, són perdonats.
Insinuar que és la dona la que incita l’home a desobeir
l’ordre divina és una interpretació equivocada
segons l’Alcorà i, endemés, perillosament misògina,
que pretén fer carregar a Hawa (Eva) un paper que no
li correspon. Segons l’islam, Iblis és el personatge que
convenç la parella perquè transgredeixi el límit i no
pas ella, que és tan víctima com l’home de la seducció
d’un tercer, que és el seu enemic. Al·là els diu: