Religions i objectius del mil·lenni - Centre UNESCO de Catalunya

EL CRISTIANISME
CATòLIC
I L’OBJECTIU 1
L’autor
Joan Botam i Casals (també conegut com a Salvador de
les Borges). framenor caputxí, doctor en teologia per la
Pontifícia Universitat Gregoriana de Roma, diplomat
a l’Escola Vaticana de Biblioteconomia i professor de la
Maioricensis Schola Lullistica (Illes Balears), centrada
en la figura de Ramon Llull. És president del Centre
Ecumènic de Catalunya (des del 1984), secretari de la
Reunió d’Abats i Provincials de Catalunya (1966) i exsecretari
del Patronat de la Fundació Vidal i Barraquer
(1973). També ha estat director del Col·legi de Filosofia
i Teologia dels framenors caputxins a Barcelona
(1960-1963), provincial dels framenors caputxins de
Catalunya (1963-1972 i 1987-1993) i president de
la Unió de Religiosos de Catalunya (1987-1993). Ha
publicat treballs sobre els moviments de reforma a la
Catalunya medieval, el diàleg interconfessional i interreligiós,
la pau i la vida religiosa en l’actualitat. Va ser
soci fundador de la Plataforma Intercultural Barcelona
1992 per al diàleg interreligiós amb vista als Jocs
Olímpics i a l’animació del Centre (multiconfessional)
Abraham. També va ser impulsor de la candidatura de
Barcelona com a seu del IV Parlament de les Religions
del Món (2004). Va ser cofundador de l’Associació
UNESCO per al Diàleg Interreligiós.
Religions i Objectius del Mil·lenni | 28
EL CRISTIANISME
CATòLIC
I ELS OBJECTIUS
DEL MIL·LENNI
Textos
1 Escrits, de Francesc i Clara d’Assís, Clàssics del Cristianisme, Barcelona, Edicions Proa, 1988, p. 65
2 ibidem, p. 57
Per als framenors caputxins, el fonament i el model
de la pobresa evangèlica és Jesús, el Verb de Déu, el
qual «es va fer no-res (kenosi): prengué la condició
d’esclau (...) i es féu obedient fins a la mort, i una
mort de creu» (Fl 2,7-8).
Seguint els seus passos, l’orde ha elegit voluntàriament
la pobresa. Una pobresa pel Regne, lliure i joiosa, la qual
no és un fi en sí mateixa, ans semblant a la de Jesús, el
qual «essent ric es va fer pobre per enriquir-nos» (2C
8,9; cf. Constitucions dels framenors caputxins [Const]
59,1) i ens vol disponibles per a Déu i els germans.
La intentio fonamental de sant Francesc és la d’«observar»
(Regla butllada 1,1) 1 . Ell veié en l’Encarnació
i en la Creu el model de la seva actitud radical: no
quedar-se amb res per a si mateix.
Això vol dir, en primer lloc, reconèixer que tot el bé
que hi ha en nosaltres, i que s’acompleix a través nostre,
és do de Déu i que, per això, ha de ser restituït a
Déu amb esperit de lloança i d’acció de gràcies.
El segon component d’aquest despreniment radical
és encara més dolorós: hem d’estar fermament convençuts
que res no és nostre, «que no ens pertanyen
sinó els vicis i els pecats» (Regla no butllada 17,7) 2 .
A aquest component, Francesc hi afegeix encara un
tercer element, igualment exigent: «més aviat hem
d’alegrar-nos quan topem amb temptacions diverses,
quan patim qualsevol angoixa o tribulació d’ànima o