Religions i objectius del mil·lenni - Centre UNESCO de Catalunya

Des d’aquell moment fins a l’Encarnació de Jesucrist,
la comunicació entre l’home i Déu per la vista ha
estat únicament privilegi d’algunes persones santes,
com ara, per exemple, els profetes.
D’altra banda, observem que després del pecat adàmic,
l’home va haver de passar la seva vida treballant
al camp «amb la suor del seu front». D’ençà d’aleshores,
la dona sap que «amb dolor parirà els fills» i,
sobretot, l’home sap que coneixerà la mort, «perquè
ets pols, i a la pols tornaràs» (Gn 3,19). Aquests són
els primers signes de com l’ésser humà va perdre la
gràcia divina i va guanyar en si mateix la predisposició
a la malaltia, que ha transmès a totes les generacions
humanes futures: «Per obra d’un sol home va
entrar el pecat al món, i amb el pecat hi entrà també
la mort; i així la mort s’ha estès a tots els homes, ja
que tots han pecat.» (Rm 5,12)
En el Nou Testament, la salut es descobreix per la
presència i l’activitat de Jesucrist i dels seus deixebles.
Aquí trobem diversos moments en què les
guaricions de les malalties del cos dels qui estaven
malalts i desitjaven guarició són el resultat de disculpar
els pecats personals o de retornar a la fe.
En aquest sentit, és important reflexionar sobre la
paràbola del «fill que tenia un esperit mut» (Evangeli
de sant Marc i sant Lluc, capítol 9). És a dir,
que era llunàtic. En l’Antic Testament, els llunàtics
eren els epilèptics que patien una malaltia que,
en aquella època, com avui dia, no tenia cura. En
aquesta paràbola, el dimoni, que apareix moltes vegades,
posseeix l’infant i el fa ser dolent. L’únic que
aconsegueix guarir l’epilèpsia és Jesucrist, el Fill de
Déu, que fa fugir el dimoni i allibera l’infant. Des
del punt de vista mèdic, en aquesta paràbola, com
també en altes, trobem una combinació d’elements
espirituals i clínics. D’una banda, la tècnica i el
mètode de curació utilitzats per expulsar els dimonis
i, de l’altra, l’oració del pare per al seu fill, que
prefigura l’Església de Déu o bé la comunitat dels
creients. Finalment, la confessió de la fe en què el
pare del fill diu: «Crec, però ajuda’m a tenir més fe.»
(Mc 9,24)
Déu permet les absències i els inconvenients a la nostra
vida, no l’atzar, per tal que l’home no oblidi el
seu Creador i mantingui una bona relació amb Ell.
Des d’aquest punt de vista, el sentit del dolor del cos
té com a finalitat el nostre apropament a Jesucrist.
No ens hem d’exasperar si Déu tarda a donar-nos la
guarició o ens la refusa. Ell ens ofereix quelcom més
important que la guarició del cos, és a dir, la guarició
de l’ànima, a través de la qual podem adquirir la
nostra redempció.
Religions i Objectius del Mil·lenni | 66
Un gran dolor o un llarg sofriment ens mata l’egoisme
fent-nos pensar en Déu i en els nostres pecats,
demanant la Seva ajuda per millorar la nostra salut.
Però el que és essencial en aquest procés és confessar
els nostres pecats per tal que l’ànima pugui reconciliar-se
amb Déu. El nostre cos s’aixecarà de l’estat de
morbiditat només quan la nostra ànima sigui disculpada
dels seus pecats. És millor que durant tota la
vida terrenal estiguem malalts del cos però tinguem
l’ànima sana i no a l’inrevés.
«Per al cos, les malalties són com una beguda amarga,
mentre que per a l’ànima són guaricions redemptores.
De la mateixa manera que la sal impossibilita que la
carn i el peix es podreixin i no deixa que engendrin
cucs, qualsevol malaltia protegeix la nostra ànima de
putrefacció i alteració espiritual i no ens permet caure
en les temptacions, que són com uns cucs de les ànimes
que viuen dins de nosaltres». (Sant Tihon Zadonschi)
Des del punt de vista espiritual, l’acte terapèutic és
un acte eclesial (comunitari) perquè en la persona
malalta pateix Jesucrist: «anava despullat, i em vau
vestir; estava malalt, i em vau visitar; era a la presó, i
vinguéreu a veure’m» (Mt 25,36). A través de la mà
del metge, realment treballa Jesucrist: «perquè sense
mi no podeu fer res.» (Jn 15,5)
El culte de la religió ortodoxa conté diverses oracions
per a la salut dels malalts. En aquest sentit són
significatives les peticions de la Gran Lletania, que
enriqueixen el seu ofici de celebracions. El sacerdot
diu: «Per la salut dels malalts, per la llibertat dels
oprimits i dels captius, preguem al Senyor». I també
diu: «Et preguem també pels servents de Déu que habiten
aquesta ciutat o comarca, per tal que obtinguin
misericòrdia, vida, pau, salut, favor, perdó i remissió
dels pecats.» Els creients contesten: «Senyor, tingues
pietat.» També en els set sagraments de l’Església trobem
el sagrament de la unció amb oli, en què, mentre
unes parts del cos són ungides amb oli, s’invoca la
Gràcia de l’Esperit Sant sobre el malalt, per guarir-lo
de les malalties del cos i de l’ànima. Aquest sagrament
està molt ben relacionat amb el sagrament de
la penitència i tots dos tenen el mateix fi: la guarició
dels creients de malalties. No obstant això, mentre
que el sagrament de la penitència guareix les malalties
de l’ànima, és a dir, els pecats del creient, a través
del sagrament de la unció, la presència de l’Esperit
Sant li guareix fins i tot les malalties del cos.
El medicament més important per a la salut integral
de la persona és la Sagrada Eucaristia, mitjançant la
qual el creient troba Déu, que dóna la salut eterna a
tots els qui creuen en el Seu nom.