Programa de desenvolupament d'habilitats parentals per a famílies

La relació interpersonal que té lloc entre pares i mares i
fills/es en aquestes situacions no facilita necessàriament
la convivència familiar i pot generar en els fills/es
dependència, exigència, poca tolerància davant els errors
dels seus pares i mares quan es tracta de resoldre les
seves tasques, poca responsabilitat i poca capacitat
per aprendre a portar una vida autònoma. Per això,
és convenient que els pares i mares reflexionin sobre
la seva tendència de comportament davant situacions
o problemes de la vida quotidiana que afectin només
i directament als seus fills/es i que han d’aprendre a
resoldre per si mateixos. En aquest sentit, els pares
i mares poden adquirir habilitats per ajudar als seus
fills/es a solucionar els seus propis problemes. Amb
això facilitaran que els seus fills/es desenvolupin
competències intel·lectuals, personals, emocionals i
socials com la capacitat d’anàlisi i de raonament lògic
per identificar alternatives de solució, control emocional,
control de nivell d’exigència cap als altres, responsabilitat,
habilitats per prendre decisions, capacitat per assumir
les conseqüències que es derivin de les decisions preses,
capacitat per aprendre dels errors, seguretat i autonomia
personal, confiança en un mateix, autoestima, capacitat
d’adaptació i tolerància a la frustració.
SESSIÓ 8
Totes elles són competències necessàries perquè la
persona pugui desenvolupar-se a nivell personal,
acadèmic, familiar, laboral i social, i convé que els fills/
es les vagin adquirint progressivament perquè puguin
organitzar també progressivament la seva pròpia vida de
manera autònoma i constructiva.
Moltes vegades, els pares i mares poden preguntar-se
on posar el límit de la seva implicació en la resolució de
situacions i problemes que afecten només als seus fills/
es. Per respondre a aquesta qüestió, s’ha de pensar que
si el fill té un desenvolupament físic i intel·lectual propi
de la seva etapa evolutiva, que li permet fer les tasques
pròpies de la seva edat, i si la no implicació dels pares i
mares no té conseqüències negatives per a la salut i per a
la seguretat del fill o d’altres persones, ni posa en risc la
convivència familiar, llavors, és probable que la situació
pugui resoldre-la el fill per si mateix.
No obstant, si els fills/es tenen ja creada l’expectativa,
l’hàbit i el costum d’esperar que els seus pares i mares
els resolguin els seus problemes, no els resultarà fàcil
acceptar que deixin de fer-ho. Per això convé que els
pares i mares, encara que no arribin a resoldre els
136