índex - Castellnou Edicions

mal fets, malgirbats o ridículs? El sopar ¿va ser realment patètic o avorrit i prou? [...] I el resultat del partit ¿va
ser realment patètic o el que va passar és que hi va haver molta diferència de gols?
L’ús abusiu de «patètic» va començar fa cosa de cinc o sis anys. Influenciats per les males traduccions de l’anglès,
molts guionistes de televisió van descobrir l’adjectiu just aleshores i el van trobar brillant: «patètic» és una paraula
sonora, té força, i convenientment utilitzada afegia una pinzellada d’exageració que feia més impactant el
text que escrivien. De la televisió es va escampar a la premsa i, com passa sovint, han acabat fent-lo servir per tot
i, doncs, matant-lo. Ara, no hi ha un dia que no el sentis tres o quatre cops. Fins al punt que qualsevol periodista
o guionista amb un mínim bon gust ha de repassar un parell de vegades allò que ha escrit per veure si per
inèrcia hi ha deixat caure cap «patètic», i aleshores treure’l.
En aquest llenguatge reduccionista que corre, «patètic» s’ha convertit en l’oposat de «genial». Des de fa encara
més anys, tot allò que és mínimament acceptable és «genial». Si no són «patètics», els pantalons són «genials».
Si no és «patètic», el sopar és «genial». I el resultat del partit de futbol, també: un resultat «genial». Al món ja
no hi ha coses bones o dolentes. Ara tot és o bé «genial» o bé «patètic». I entre tots dos qualificatius, el desert.
Patètic, francament.
a) Resumeix cada paràgraf ressaltant-ne la idea més important.
b) Amb quins adjectius podríem suplir «patètic»?
c) Escriu un article semblant, però sobre el mot «genial» i l’abús que molta gent en fa. Proposa solucions
alternatives.
4. Una vella coneguda olor va ser una de les primeres obres de Josep M. Benet i Jornet. Llegeix-ne aquesta
escena:
Acte segon
Juliol. Dia de festa. Al pati, la senyora Dolors pela patates. Joan seu a prop amb un llibre a les mans, en el qual
recolza un paper. Llapis a la mà.
(Joan, instintivament, amaga una mica el paper.)
JOAN: No.
SRA. DOLORS: Les festes no són per quedar-te a casa. Et tornaràs ximple, tant llegir. I en Mateu?
JOAN: Ara té nòvia.
SRA. DOLORS: Des de quan?
JOAN: Fa dies. La va conèixer al poble.
(Pausa.)
SRA. DOLORS: I tu què? Tens vint-i-set anys. Hauries de casar-te.
JOAN: Calma i paciència.
SRA. DOLORS: Si encara has de buscar la noia...
JOAN: De moment, la tinc triada.
SRA. DOLORS: De veritat? Qui és?
(Joan es redreça. Mira un moment al pati gran. S’aixeca i s’acosta una mica a la seva mare.)
JOAN: La Teresa del forn.
SRA. DOLORS: Te’n rius, però precisament aquesta és la que et convé.
JOAN: D’acord. Si no em convingués no m’hi casaria.
SRA. DOLORS: Parles seriosament?
(Deixant de pelar patates.)
JOAN: I tant!
SRA. DOLORS: Doncs per què fas el ruc amb la d’aquí al costat?
JOAN: No sé a què es refereix.
SRA. DOLORS: La teva mare no és cega. Us veieu sovint, des de fa unes setmanes.
JOAN: Vivim de costat.
SRA. DOLORS: No us trobàveu abans.
JOAN: És ella la que em busca. Jo no li deia res.
193