índex - Castellnou Edicions

unitat
Història de la literatura
200
1
1. a) Tant Maragall en aquest poema, com els poetes i intel·lectuals modernistes volien viure de manera
inquieta i en tensió permanent; no els agradava el conformisme de la societat i per això estaven
en situació constant de recerca. En el poema Maragall diu al seu esperit que vigili i no es deixi
dur a cap port, a cap lloc segur; els poetes i intel·lectuals modernistes també es consideraven els
vigilants de la societat i les persones que estaven en tensió per portar les novetats modernes a la
cultura catalana, remoure-la i fer-ne una cultura moderna.
b) L’actitud de Nietzsche es nota sobretot al final, quan diu que «no s’acaba el teu viatge; / no s’acabarà
mai més» perquè expressa el desig d’eternitat. Però també al llarg de tot el poema expressa
l’anhel que «viure és desitjar més»; per exemple, a partir del vers 7: «dóna el front an el gran
aire; sempre, sempre mar endins.»…
c) – Al·literació: «dóna el front an el gran aire;» (reiteració de n). Vers 7.
– Anàfora: «sempre, sempre, mar endins. / Sempre amb les veles suspeses /[…]/ sempre entorn
aigües esteses». Versos 8, 9, 11.
– Paral·lelisme: «no perdis mai el teu nord; /[…]/ no miris les platges roïns,». Versos 2, 6.
– Antítesi: «fuig dels horitzons mesquins; /sempre al mar, al mar noble;». Versos 14, 15.
d) El poema està format per cinc estrofes, de quatre versos cada una. Es tracta de quartetes, ja que
són versos de set síl·labes (heptasíl·labs). La rima és consonant: a b a b.
2. a) Explica com ha quedat el cel en els versos 1-5 i 8 i 9. En canvi, explica com veu el paisatge en els
versos 6 i 7. Aquests dos darrers versos són hexasíl·labs, a diferència de la resta, que són decasíl·labs.
b) Per designar els colors fa servir els adjectius blau (vers 3), parda (vers 4) i ponentina (vers 5), i els
verbs rosseja (vers 6), verdeja (vers 7) i vermelleja (vers 9).
c) El significat del poema sembla clar: es tracta d’una descripció del paisatge després de la pluja;
primer s’hi descriu el cel quan els núvols se’n van i que tot blau, els núvols es retiren per la serra.
A la terra els colors retornen a les coses: el camp ple de fang ara és més ros; el coll de la muntanya,
moll, és més verd, i el dia que s’acaba ara és vermell a causa de la llum de la posta de sol.
La intenció de Maragall en escriure el poema era, segurament, la de copsar un moment especialment
intens de la natura: el de després de la pluja, quan sembla que els colors estan més ressaltats.
Els versos són decasíl·labs (1, 2, 3, 4, 5, 8 i 9) i hexasíl·labs (6 i 7), fet que cal relacionar
amb el que explica cada una de les dues parts.
3. a) En aquest fragment Miquel Costa i Llobera compara el pi a una olivera, a un roure i a un taronger.
També el compara amb un gegant guerrer i amb una persona escollida per Déu, com un rei
(l’ungeix, li dóna un tron…).
b) Les característiques pròpies dels elements amb què el compara: com un gegant lluita contra les
ventades; no està per floretes ni dames…
c) La personificació apareix, sobretot, a partir del vers 4, quan el compara amb un gegant; i en el
vers 8, quan és comparat amb un rei escollit per Déu.
d) La mètrica d’aquest poema indica que està fet amb versos alexandrins; es a dir, de dotze síl·labes,
en què cada hemistiqui ha de ser comptat independentment (6 + 6).