índex - Castellnou Edicions

210
c) El gest elegant és el de saber enllaçar, com qui no vol la cosa, («negligentment») algunes institucions
vuitcentistes (com els Jocs Florals), amb la modernitat del segle XX, del noucentisme.
2. a) El tema del poema és la incertesa d’un camí, que el poeta no sap on porta, i la comparació amb
la vida.
b) El camí és fi, no se sap on mena, pot ser una drecera ingrata, un camí d’enamorat, un recer per
domir; pot acollir trist o somrient, o morir sobtadament sota la brosta.
c) El camí, en efecte, planteja un dilema: o és un «bon» camí i porta a bons llocs; o és un «mal»
camí que mor sota la brosta o porta a llocs tristos. Igual com la vida, doncs.
d) interrogació retòrica: versos 3-4, 9-12; 13-16; 17-20.
personificació: «un lliri blau (…) / diu (…)» «(…) diu un vel / de teranyina».
antítesi: «trist o somrient».
anàfora: «Qui sap si trist (…) // Qui sap si mor (…) // Qui sabrà mai (…)».
e) Cada estrofa té vuit versos. Els versos senars tenen vuit síl·labes; els parells en tenen quatre.
La rima és així: primera estrofa → a b a b c d c d. Segona estrofa → e f e f a b a b. Tercera estrofa
→ g b g b a i a i. Llicències mètriques: sinalefa: «o és» (vers 3), «rossola ingrata» (vers 10); «o
bé un» (vers 11), «I és» (vers 23). Hiat: «diu un» (vers 7). Elisió: «a què em convida» (vers 22),
«camí incert» (vers 23).
f) Activitat oberta. Correcció a criteri del professorat.
3. a) S’hi destaquen el cel, les calitges, el mar, els clavells i el color blanc enlluernador.
b) S’hi troba molt a gust, ja que diu que tota la població li plau. Les noies tenen la mirada fosca i
les cases, les finestres pintades de blau.
c) El poeta demana a la població que si ell se’n va, li doni un record, en forma de flor lleugera, com
ara una margarida.
d) Es relacionen directament amb el color: «blanc d’Espanya» (vers 3): un color blanc molt enlluernador,
que es feia servir per blanquejar la roba. Els «ulls negres» de les noies, en contrast amb els
«ulls blaus» de les cases (versos 7-8). El blanc de les fulles de la margarida («ales de neu») en contrast
amb el centre («ull de sol»). En resum, el poeta fa contrastos de colors primaris: blanc,
negre, blau, groc. Causen un efecte de contrast, de colors de poble a prop del mar.
e) El poema té tres estrofes, de quatre versos cada una, amb versos de set síl·labes (seguint la mètrica
popular) i rima: a b c b / a d e d / a f g f. Hi ha dues elisions: «que enlluerna» (vers 3) i «jo
et deixo» (vers 9). I pel que fa al ritme, s’observa una sàvia alternança de síl·labes tòniques i àtones,
de manera que fa l’efecte d’un ritme molt ben sincopat.
f) «mar al peu, clavells al niu»: és una metàfora per indicar que Sitges té el mar a tocar de les cases,
als peus de la població, i els clavells adornen els seus balcons (nius).
«ulls de sol, ales de neu»: és una manera de descriure una margarida; el centre és de color groc,
com si fos un sol, i els pètals, blancs, com si fossin ales fetes de neu.
g) En el primer cas es tracta d’un paral·lelisme, ja que els dos versos tenen la mateixa estructura
sintàctica: S + V + CD. En el segon cas, es tracta d’una anàfora, ja que els dos versos comencen
amb les mateixes paraules. En tots dos casos es tracta de figures retòriques que volen donar la
impressió de circularitat, de repetició…
h), i) Activitats obertes. Correcció a criteri del professorat.
4. a) L’escenari és clarament la primavera.
b) La noia és gentil, mai no té el cor entristit ni malenconiós, li diuen renouera perquè fa molt soroll
cantant i rient.
c) El pare li diu que les noies no poden ser tan esverades. La mare, que els nois no fan tan soroll.
I el veïnat es queixa que té mal de cap de tant soroll que ella fa. Donen la imatge d’una noia esverada
i sorollosa.
d) La noia ens explica que està enamorada i que si vingués el seu estimat, ella no faria gens de soroll.
e) Hi podríem distingir cinc estrofes: les dues primeres són de quatre versos; la tercera, de sis; la
quarta, de quatre, i la cinquena, de sis un altre cop. Els versos són de set síl·labes i rimen els