índex - Castellnou Edicions

) Una senyora, en ple passeig de Gràcia de Barcelona, veu un àrab, el segueix amb la mirada i se
la veu tota anguniosa. Té por.
c) Els àrabs havien escrit grans obres líriques, van plantar horts i vinyes, van construir mesquites i
jugaven a escacs…
d) Diu que els àrabs no gosen sortir al carrer, que al metro se’ls miren malament, que hi ha grans
magatzems que controlen tots els àrabs que hi entren i que a l’hamburgueseria McDonald’s
també se’ls miren amb malfiança.
e) L’autora sosté que una part del nostre cervell, la part emotiva, s’ha desenvolupat molt poc i que
per això encara hi ha guerres i altres conseqüències psicològiques. Creu que les guerres són la
derrota de l’orgull del xip i de la videocomunicació.
f), g) Activitats obertes. Correcció a criteri del professorat.
Ús de la llengua
236
1. A Biografia el narrador és omniscient, el text és en tercera persona.
A Senyoria hi ha una barreja de narrador omniscient i de narrador subjectiu, ja que hi ha fragments
en primera persona. De fet, l’autor vol imitar el pensament del protagonista.
2. «Que jo no ho volia fer, Eurídice pobrissona meva…»
3. Es tracta, en el primer cas, No emprenyeu el comissari!, d’un text amb narrador omniscient, ja que està
escrit en tercera persona. En canvi, en el segon, Un negre amb un saxo, és un dels personatges el qui
explica els fets; per tant, es tracta d’un narrador subjectiu, en primera persona.
4. a) La roba no em tocava el cos, anava amerat de suor i pel tub de l’intestí alguna cosa se m’obria
pas amb trepidència cap al trau final. Tot un poema. Però calia fer-ho i ràpid. Era el meu primer
atracament.
Hauria de fer un esforç per tal que la matèria grisa deixàs d’estar-me plena de pensaments emocionals;
Dionís, el meu germà, m’ocupava la panoràmica mental. Ell era la causa per la qual em
trobava ara davant d’aquell xalet als afores de Godella. El meu pare, dies abans d’anar-se’n a l’altre
barri, i en el moment d’allò que se’n diu l’última voluntat, em va fer jurar que tindria cura
d’ell de per vida. Una pesada càrrega. perquè el Nis, tal com l’anomenava el pare, és una mica
tarat. Una malaltia d’aquelles que fa que la sang no arribe en condicions òptimes a la tòtina.
Tampoc això no era cap secret, ja que el veïnat, xafarder com cal, havia escampat la notícia que
el Nis no carburava. Afirmació que jo no compartia, ja que em negava, bé que per llaços fraternals,
a comparar-lo amb un cotxe. «Al capdavall –em justificava– duc la mateixa sang que ell,
només que la meua circula bé.» O això pensava.
b) L’entrepà macdonald li havia deixat un regust tan pastós en la boca que ni el sabor agre del celta
aconseguia llevar-l’hi. L’última pipada al cigarret, apurat fins el límit de la burilla, la va mesclar
amb la darrera endívia de l’entrepà en un intent de fer més digeribles els primers aliments del
dia.
La cervesa estava tèbia, i el cafè contenia un percentatge excessiu d’aigua perquè, segons el criteri
del cambrer del Furgó-bar, ell era el primera client del matí i la cafetera no disposava de temperatura
suficient. El cambrer féu un mig somriure que ell va entendre com una excusa professional.
Era el mínim exigible, tot i que una compensació inútil.
5. Es tracta de la tècnica de la narració emmarcada: dins d’una narració principal se’n dóna una altra
de secundària. Un dels personatges de la història principal, el capità Harts, en aquest cas, ens
comença a explicar una altra història.