índex - Castellnou Edicions

48
Centre: Curs:
Nom de l’alumne/a: Data:
Història de la literatura
▲
●
1. Com a ampliació del contingut de la unitat, us recomanem que, en grups de tres o quatre, consulteu
les pàgines web següents per tenir més informació sobre el tema en general o sobre algun
dels autors treballats:
– Prosa modernista: www.uoc.edu/lletra/generes/prosamodernista
– Víctor Català: www.uoc.edu/lletra/noms/vcatala/index.html
– Prudenci Bertrana: www.escriptors.com/autors/bertranap/index.html
– Josep Pous i Pagès: www.esquerra.org/cultura/homenots.htm
– Joaquim Ruyra: www.uoc.edu/lletra/noms/jruyra/index.html
– Raimon Casellas: www.escriptors.com/autors/casellasr/index.html
– Joan Puig i Ferreter: www.escriptors.com/autors/puigiferreterj/index.html
– Josep M. Folch i Torres: www.uoc.edu/lletra/noms/jmfolchitorres/index.html
2. Ara llegiràs el fragment final de la novel·la de Josep Pous i Pagès La vida i la mort d’en Jordi
Fraginals. Es tracta del que se’n diu un final obert. El protagonista sap que s’ha de morir d’un càncer;
ho ha comunicat a la seva esposa, l’Alberta. Després d’una bona estona de parlar...
Era ja de matinada, quan, retuda del tràgic batallar contra la mort hores i hores, caigué en una mena de
desmai, tota deixada anar de braços del seu home. El dolor de tan fortes emocions la feia estar com estabornida,
buit el pensament, perduda la voluntat, sense sentir-se ella mateixa de la pròpia persona. Fins el petit
esforç de badar els ulls li hauria estat impossible.
Lentament, suaument, en Jordi la deixà damunt del pedrís, abrigant-la tota amb una llarga mirada de tendresa;
després saltà la paret i va desaparèixer rost avall, per entre les vinyes.
Sentint-se sola, l’Alberta revingué amb un surt del seu defalliment. Girà la vista entorn, cercant en Jordi.
Enlloc ja no el va veure. I, aixecant-se d’un salt, cridà enfollida, esteses les mans a les tenebres que havien
engolit el seu home:
—Jordi!... Jordi!...
D’enllà de la fosca, la veu llunyana del marit respongué amb estrany ressò, com si ja vingués de passat la vida:
—Pensa en els fills, Alberta!
Quelcom esclatà en el cor de la dona i caigué aplomada.
La fredor matinal la féu tornar en si quan ja era de dia. Allà en l’horitzó damunt de la ratlla del mar, com
adormit i sense lluïsors encara, vermellejaven les calitges, enceses pel sol a punt d’eixir entre les aigües.
Deixondint-se del son de la nit, la terra s’anava desvetllant, amb aquella mena d’infantil encantament que
donen a les coses els alegres matins de primavera.
Tèrbol el cap, cruixits els ossos, la dona s’aixecà, tota estranyada. Les terribles imatges d’aquella nit d’agonia
se li havien esborrat de la memòria. I tombava la vista d’una banda a l’altra, fent esforços per esbrinar
el misteri d’haver-se trobat, en aquella hora matinal, ajaguda al capdavall de l’era, amb les robes humides de
la rosada.
De sobte s’estremí. L’horrible record s’havia esbadellat en la seva ànima, sagnosa flor d’incurable ferida. I va
caure en el pedrís, plorant desesperadament, tota vinclada damunt dels genolls, la tràgica soledat dels seus
futurs dies.