índex - Castellnou Edicions

Avaluació del crèdit 10 (unitats 1, 2, 3 i 4)
78
Història de la literatura
1. Llegeix el poema de Joan Maragall i respon les preguntes de més avall:
Tardor
Ah!... l’Octubre... primeres fredorades.
L’aire fa olor d’hivern, eixut, coent;
comença com un gran ressecament
i les grogors de sol en les fatxades.
Comença el desmaiar en els passeigs
la fulla, i en el cel, buit d’orenetes,
les fredes transparències dels oreigs
i els captards del color de les violetes.
Al vesprejar les tardes més escasses
s’agita repoblada la ciutat,
i va escampant-se per carrers i places
fum olorós del fruit d’hivern torrat.
a) Explica les imatges i metàfores següents:
– «el desmaiar en els passeigs / la fulla» (versos 5-6)
– «en el cel, buit d’orenetes» (vers 6)
– «els captards del color de les violetes» (vers 8)
– «fum olorós del fruit d’hivern torrat» (vers 12)
b) Comenta la mètrica i la rima d’aquest poema.
c) Dóna la teva opinió raonada sobre el poema.
2. Resumeix breument la vida de Joan Maragall i explica, després, els blocs de la seva poesia i les característiques
de cada un.
3. En el fragment següent, la Mila, la protagonista de Solitud, fa una excursió amb el pastor de l’ermita.
El paisatge, però, li fa tanta impressió que li agafa por:
La Mila sentí aleshores el que ja havia sentit forces altres vegades: que mentre li estava a prop i percebia fortament
la presència d’aquell home, ell, dut per les ales de pensaments misteriosos s’absentava d’ella, oblidant-la enterament.
Semblant revelació, que sempre li era nova, i la feia amb la mateixa sorpresa, la feia apartar-se del pastor amb
una mena de pudibundesa avergonyida. Així li passà també aquesta volta. Atravessaven les pinedes de la doble
vessant per a agafar un viarany de cabres que seguia pels repeus intricats del Roquís Alt. La dona deixà que ell
anés tot davant per entre la mitja fosca destenyida, i ella l’anà seguint a retaló.
Les primeres lluïssors del jorn començaven a caure imperceptiblement com una polsina suavíssima, i sa mateixa
vaguetat, més que les plenes tenebres, farcia el bosc de sospites i recels. Els termes i les proporcions es confonien i
tot prenia aparences màgiques, com en els contes del pastor. La Mila, tot marxant d’esma, anà girant, sempre
més sovint, el cap d’una banda a l’altra, sentint desvetllar-se-li en el fons de son ésser una por il·lògica, folla, que
l’havia martiritzada molt quan era petita. Tantost la sorprenia la sensació de que caminava sense tocar-li els peus
a terra, tantost li semblava que de cada replec de roques, de cada grop de bardissa, havia d’eixir-ne una blanca
mà d’ossos per a estirar-li les faldilles; i els pins, aquells pins de siluetes fantàstiques i borroses que deixaven grans
clarianes de tant en tant per a agombolar-se a colles ça i enllà, prenien a sos ulls l’aspecte d’aparicions dolentes
que, immòbils i sotjadores, esperaven que ella passés per a juntar-se després totes i córrer-li al darrere amb inten-