índex - Castellnou Edicions

Orientacions didàctiques
Per a l’ensenyament-aprenentatge
Història de la literatura
S’encerta el crèdit amb una unitat dedicada a la poesia avantguardista. Interessa que l’alumnat no simplifiqui
i identifiqui només avantguarda amb un sol autor, sinó que sigui conscient que l’avantguarda
va ser un moviment força ampli, amb manifestacions múltiples i, sobretot, amb extensions a les diverses
arts: literatura, pintura, música... Caldrà fer, si és necessari, un paral·lelisme amb el modernisme,
com a moviment predecessor en tants aspectes... Cal centrar-se en l’estudi i lectura de textos de dos autors
realment emblemàtics: Joan Salvat-Papasseit i J. V. Foix. Del primer, en podem extreure moltes
lliçons i podem fer que l’alumnat connecti amb la seva expressió, amb les vivències i amb els sentiments
que expressa. Caldrà aprofitar-ho a fons. I pel que fa a J. V. Foix, cal tenir en compte el grau de dificultat
que comporta la seva poesia. Això no vol pas dir que s’hagi de renunciar a treballar-lo i a llegirne
fragments; simplement que cal tenir-ho en compte per fer-ne un treball més lent, més elaborat i més
pensat a veure’n només alguns aspectes, deixant-ne altres fora per dificultat de comprensió. Se’n vol
destacar, sobretot, el gran domini de la llengua, en tots els registres, una sintaxi realment pròpia i genuïna...
La impressió que n’hauria d’extreure l’alumnat és la voluntat de Foix de conjuminar el nou i
el vell: de relligar tradició i modernitat.
A la unitat 6, segona d’aquest crèdit, es proposa de parlar de grans poetes a cavall entre els dos períodes
importants: abans i després de la guerra espanyola. S’hi veuran autors com Carles Riba i Salvador Espriu.
Caldrà començar contextualitzant el període, ja que els fets històrics marcaren un solc decisiu en la nostra
literatura i molts autors reflectiren en els seus textos el que passava a la societat. Tant Riba com Espriu
(més el segon que el primer) poden il·lustrar la dimensió cívica, a més de la personal, en els seus poemes.
De totes maneres, caldrà mostrar a l’alumnat la idea que els textos literaris valen no solament per la
conjuntura social i política que poden o no reflectir, sinó per uns valors intrínsecs relacionats amb els
grans motius de l’ànima humana: l’amor, la mort, el sofriment, la joia, etc. Els poemes proposats en poden
ser un bon exemple. Cloem la unitat amb un poema de Pere Quart, Corrandes d’exili, que poden ser
un bon motiu per explicar el drama humà que va desencadenar la guerra espanyola en tants catalans.
La tercera unitat del crèdit, la unitat 7 del llibre, tracta ja de la literatua de postguerra, en aquest cas,
de la narrativa. S’hi veuran grans autors que van marcar la literatura catalana durant la segona meitat
del segle XX: Josep Pla, Llorenç Villalonga i Mercè Rodoreda. No cal dir que l’obra ingent de tots tres
pot merèixer molts comentaris. S’hi tracten aspectes importants com és ara que Josep Pla és un autèntic
«notari de la realitat», de la qual dóna comptes de manera magistral; que Llorenç Villalonga ens
connecta amb una tradició europea, en aspectes com l’enyorança per un món que es perd i la voluntat
dels seus protagonistes de reflectir la contradicció entre tradició i modernitat; que Mercè Rodoreda
ens apropa al gran corrent de la novel·la psicològica, mitjançant una descripció de personatges, de les
seves vivències i records, de la seva manera de ser i de viure els esdeveniments contemporanis, de manera
tan senzilla com magistral. Els textos que s’hi proposen mostren, efectivament, aquests aspectes
essencials. Poden ser completats amb molts altres.
La darrera unitat d’aquest crèdit està dedicada a la narrativa dels anys seixanta i setanta. Aquesta unitat
ha de ser vista com la continuació lògica de l’anterior. Així com els autors que es van treballar allà,
tenen encara molt a veure amb la guerra i la postguerra, els autors que ara es veuran aquí ja marquen
una nova etapa, de «normalització» (fins on això era possible) de la literatura catalana. Representen
quatre tendències ben diferents i mostren com la narrativa catalana, malgrat les dificultats lògiques del
moment, intentava connectar amb els corrents més internacionals de la literatura universal. Així,
Manuel de Pedrolo és el gran autor, d’una prolixitat natrrativa (i literària) realment admirable. La seva
obra, no per tan extensa, deixa de tenir un interès peculiar en alguns llibres emblemàtics (algun dels
quals, com és ara el Mecanoscrit del segon origen, pot ser que l’alumnat conegui de cursos anteriors).
85