ÍndiceIBERCAJA - Ibercaja Obra Social

79
Va morir la Veritat
Aiguafort i brunyidor
176 × 221 mm
El significat polític que Goya va voler donar als dos últims gravats de la sèrie és evident,
en defensa del liberalisme i contrari a l'absolutisme de Ferran VII i els privilegis
estamentals, tant de la noblesa com del clergat. Per això, difícilment s’hagués pogut
publicar aquesta sèrie dels Desastres de la Guerra l'any 1815, en plena onada absolutista
i reaccionària; si s’hagués editat hauria estat segrestada immediatament i hagués
compromès Goya. L'escena és d’una clara lectura política. Una jove, amb un
vestit blanc, que irradia llum i amb els pits nus, jeu morta a terra. És la Veritat, i també
representa l’al·legoria de la Constitució del 1812, doncs la jove està coronada
amb llorer. En un ambient de nocturnitat tètrica, uns frares i eclesiàstics, presidits per
un bisbe, es disposen a enterrar-la amb aixades i pales. Estan satisfets de donar sepultura
a una dama tan perillosa que, durant la vigència de la Constitució de Cadis,
havia acabat amb els seus privilegis estamentals i havia promogut una desamortització
dels béns eclesiàstics. El maig de 1814 Ferran VII havia tornat tots els privilegis a
l'Església espanyola, així com tots els seus béns. En contrast amb ells, asseguda a la
dreta apareix una jove plorosa i desconsolada per la mort de la Veritat, portant una
balança; representa la Justícia, emmordassada i mediatitzada per l'absolutisme.
136
79
Murió la Verdad
Aguafuerte y bruñidor
176 × 221 mm
El significado político que Goya quiso dar a los dos últimos grabados de la serie es evidente,
en defensa del liberalismo y contrario al absolutismo de Fernando VII y a los
privilegios estamentales, tanto de la nobleza como del clero. Por ello, difícilmente hubiera
podido publicarse esta serie de los «Desastres de la Guerra» a la altura del año
1815, en plena oleada absolutista y reaccionaria; pues, de editarse, hubiera sido inmediatamente
secuestrada y hubiera comprometido grandemente a Goya. La escena
es de clara lectura política. Una joven, de blanco vestido que irradia luz y con los senos
desnudos, yace muerta en el suelo. Es la Verdad, y también representa en alegoría
a la Constitución de 1812, pues la joven está coronada con laurel. En un ambiente
de tétrica nocturnidad, unos frailes y eclesiásticos, presididos por un obispo, se
disponen a enterrarla con azadas y palas. Están satisfechos de dar sepultura a tan peligrosa
dama que, durante la vigencia de la Constitución de Cádiz, había acabado con
sus privilegios estamentales y había promovido una desamortización de los bienes
eclesiásticos. Fernando VII había devuelto en mayo de 1814 todos los privilegios a la
Iglesia española, así como todos sus bienes. En contraste con ellos, sentada a la derecha
aparece llorosa y desconsolada por la muerte de la Verdad una joven, portando
una balanza; representa la Justicia, amordazada y mediatizada por el absolutismo.