ÍndiceIBERCAJA - Ibercaja Obra Social

«Els Desastres de la Guerra»
de Francisco de Goya
ARTURO ANSÓN NAVARRO. UNIVERSITAT DE SARAGOSSA
La segona gran sèrie de gravats que va fer Francisco de Goya, coneguda com els Desastres de la Guerra –que el genial
pintor i gravador aragonès només va poder veure plasmada en proves d'estat, ja que no es van editar fins el 1863–,
constitueix un dels conjunts d'imatges més emocionants i més impactants que un artista hagi pogut plasmar mai. Goya
es va avançar molt més d'un segle als grans reporters gràfics de guerra del segle XX, i als actuals, a l'hora de transmetre
en imatges les experiències viscudes per ell mateix i per altres espanyols durant aquell duríssim i desastrós enfrontament
bèl·lic entre les tropes franceses invasores d’una banda, enviades per Napoleó Bonaparte, i els patriotes espanyols
de l’altra, que, de diverses maneres, es van oposar als seus desitjos imperialistes. És la que es coneix a Espanya
com la ‘guerra de la Independència’, o a Catalunya com la ‘guerra del Francès’ (1808-1814).
Goya va ser testimoni directe d'aquesta guerra, dels horrors soferts per la gent dels pobles i ciutats d'Espanya, i de les
seves conseqüències fatals i esquinçadores per a Espanya, i va voler denunciar-ho de la manera que podia fer-ho, amb
el seu art. Per això es va veure en la necessitat de passar a imatges dibuixades primer i gravades després aquelles duríssimes
experiències i sensacions viscudes per ell i per altres compatriotes i conciutadans. Ho va fer amb una total immediatesa,
doncs durant els anys del conflicte bèl·lic, entre el 1809 i el 1810, va treballar amagat i de forma totalment
discreta, per por als ocupants francesos.
Les dures vivències de Goya i dels espanyols durant la guerra
de la Independència als Desastres de la Guerra
En els mesos immediatament anteriors a la invasió francesa i a l’inici de la guerra, Goya havia viscut amb intensitat
els problemes polítics i dinàstics que van desembocar en la crisi de l'Antic Règim a Espanya; en primer lloc, la fallida
de la Conjura de l'Escorial el novembre de 1807, i després el Motí d'Aranjuez, provocat el març de 1808 pel mateix
«partit fernandí», partidari de Ferran, Príncep d'Astúries, i integrat per nobles contraris als monarques Carles IV i Maria
Lluïsa i al despotisme ministerial exercit per Manuel Godoy, veritable director de la política espanyola. Poc després, quan
van haver marxat els reis, Godoy, i el nou monarca Ferran VII, cridats per Napoleó a Baiona, Goya va ser testimoni
dels sagnants successos del 2 i el 3 de maig de 1808 a Madrid, amb enfrontaments entre el poble madrileny en armes
i els soldats francesos, així com de la terrible repressió que es va dur a terme sobre els patriotes madrilenys. Sens dubte,
aquests esdeveniments el van impactar molt. Uns anys després, ja acabada la guerra, el març i abril de 1814, Goya
representaria aquests tristos i sagnants successos en dos quadres de gran format que es custodien al Museu del Prado.
13