ÍndiceIBERCAJA - Ibercaja Obra Social

seu estudi, amb la mateixa discreció amb què havia fet els gravats que formarien bona part dels Desastres de la Guerra,
va decidir que acabaria afegint als gravats ja realitzats sobre la guerra i les seves fatals conseqüències altres «Capritxos»
que, amb un absolut sentit crític, reflectissin la seva desesperança davant la nova situació política que s’iniciava
a Espanya, ressò de temps passats.
En ells s'afirma la crítica al monarca reaccionari i obscurantista, que implantava de nou l'absolutisme a Espanya, i que
es valia de la religió i de les creences en mans del clergat regular i del secular gens il·lustrat (66 i 67), i que permetia
la superstició, la ignorància i la hipocresia (68). Una crítica a la política de l'absolutisme que conduïa a «l’abisme»
de la mà dels servils o reaccionaris (70, 71, 72, 73 i 75), que depurava els liberals (74), i que derogava i «enterrava»
la Constitució del 1812 (79). Inspirant-se en l'obra poètica Els animals parlants de l'italià Juan Bautista Casti,
Goya va utilitzar de forma al·legòrica llops, vampirs, guineus, mussols i voltors, per referir-se figuradament a Ferran
VII i a les seves mesures polítiques reaccionàries (73, 74, 75) deshumanitzants; en el gravat 78, però, el cavall, animal
noble, que es defensa de l'atac dels llops (absolutistes), representaria l'Espanya constitucional.
Tots els esforços, sacrificis i morts durant la guerra de la Independència no havien servit per a «Res», com ha escrit el
mort mig enterrat del gravat 69. L'últim gravat, el titulat Si ressuscitarà? la Veritat, la Constitució, deixa una escletxa
a l'esperança, al progrés i a la llum, si s’aconseguís implantar les idees liberals a Espanya. Quelcom que es va tornar
a intentar sense èxit durant el Trienni Liberal (1920-1823). Caldria esperar a la mort de Ferran VII i a la revolució del
1835 perquè l'Estat Liberal comencés a assentar-se definitivament a Espanya. Però Goya moriria a Bordeus el 1828,
sense veure-ho fet realitat.
Avui encara ens estremeixen les escenes dels Desastres, per la seva duresa, força expressiva i realisme amb què Goya
va plasmar els horrors de la guerra i les seves terribles seqüeles: morts, destruccions materials, dolor i anihilament
espiritual. No hi ha res d'anecdòtic, de «correcció política», de sentimentalisme. Per això ens semblen vives les seves
escenes, traslladables avui a l'Iraq, a l’Afganistan, a Somàlia, a Eritrea, o al Txad. Els reporters de guerra actuals, amb
les seves magnífiques càmeres fotogràfiques i de vídeo, són capaços de recollir i transmetre amb immediatesa al món
sencer escenes terribles per la violència i crueltat dels efectes de la guerra i dels atemptats terroristes. Segur, però,
que ja no aconsegueixen commoure'ns com ho van fer els Desastres de la guerra als amics i propers de Goya que van
tenir el privilegi de veure'ls privadament a l'estudi del pintor. No eren imatges publicables, eren massa autèntiques i
dures, i totalment inadequades per als temps de la Restauració absolutista. Passaria una cinquantena d'anys perquè
poguessin editar-se sense censures ni contratemps. Avui aquests gravats ens segueixen interrogant sobre els comportaments
humans i incitant-nos intel·lectual i moralment a reflexionar sobre els mals de la guerra i les seves fatals conseqüències.
28