ÍndiceIBERCAJA - Ibercaja Obra Social

Davant l'arribada dels exèrcits francesos, els habitants dels pobles fugen espaordits (42, 43, 44 i 45), en alguns casos
portant amb ells el que han pogut agafar, o els animals de càrrega per protegir-se de la fúria dels invasors, que fins i
tot incendien les poblacions (41), com va passar a la localitat madrilenya de Chinchón, incendi del que Goya tindria
notícia pel seu germà Camilo, capellà de l'església de la localitat i testimoni dels fets.
Goya va destacar la crueltat i violència dels soldats napoleònics. Però no va deixar de mostrar-nos la barbàrie i la violència
que també van exercir els combatents i guerrillers espanyols contra els francesos (6 i 39), o contra els espanyols
col·laboracionistes amb les autoritats josefines, anomenats llavors «infidentes» (14, 28, 31 i 32) i coneguts després
com «afrancesats». La Junta Central Suprema, autèntic govern patriota presidit pel comte de Floridablanca durant la
primera etapa de la guerra de la Independència, havia decretat: «S'autoritza tots els espanyols armar-se per atacar i
despullar els soldats francesos». La reacció violenta, amb acarnissament, dels paisans espanyols contra els soldats francesos
està present en alguns dels gravats (28 i 29). La destrucció i la mort també van quedar reflectits en l'enfonsament
d'un edifici (30), fet que sens dubte va succeir durant el Primer Setge de Saragossa, quan va explotar el polvorí
que hi havia al Seminari Conciliar, provocant la destrucció de les cases més properes i la mort dels seus habitants. També
destaquen els gravats en els que apareixen cadàvers amuntegats després dels combats (18, 21, 22 i 23), o preparats
per ser enterrats (27), escenes que Goya va contemplar durant el seu accidentat i perillós viatge de tornada de
Saragossa a Madrid el desembre de 1808, i que transmeten una terrible sensació de desolació i mort. I el guariment
de soldats per reintegrar-se el més aviat possible a la lluita contra l'invasor (20, 24 i 25).
La violència, l'acarnissament i la manifestació dels instints més baixos i irracionals no són exclusius dels francesos. Goya
ens mostra amb la màxima cruesa i realisme la repressió i la mort, no només exercida pels soldats francesos invasors,
sinó també pels patriotes espanyols, presentats com «populacho» pel seu comportament gens exemplar, i pels violents
guerrillers, que en moltes ocasions es van comportar amb la mateixa o més violència contra els presoners francesos,
esquarterant els seus cossos (39) o empalant-los (37).
Per a un home com Goya, que s'havia nodrit de les idees i sensibilitat il·lustrades, la guerra i les seves «fatals conseqüències»
representaven el triomf de la desraó, de les ombres, d'allò més miserable i inhumà de l'ésser humà, arrossegat
per la violència i l’instint destructor, l'odi i la venjança, el desig d'anihilació del contrari. Els protagonistes, vencedors
i vençuts, militars i civils, es deshumanitzen, es degraden, esdevenen mers instruments de la violència més
terrible i abjecta. Tot i que les escenes estiguin referides a situacions concretes contemplades per Goya, o que li van
explicar, ell es va proposar donar un sentit universal i exemplar a aquestes imatges, arribar a la profunditat de l'esperit
dels que les contemplessin, i que fossin enteses en qualsevol circumstància i context, perquè el que plasmen es continua
repetint en espais i temps diferents.
Goya no va ser un «afrancesat», com tòpicament s'ha vingut repetint, sinó un patriota que va rebutjar la imposició per
la força i la violència sense el consentiment de la majoria dels espanyols, de les suposades «idees revolucionàries» i
les «llibertats» que Napoleó i el seu germà el rei Josep I deien que portaven a Espanya. Sense llibertat no era possi-
26