ÍndiceIBERCAJA - Ibercaja Obra Social

le el progrés, com ja havia manifestat Jovellanos. Goya destaca els responsables de la guerra, els que van trair la nació
i el poble espanyol, i exalta els herois i els que van lluitar per les llibertats, fins i tot a canvi de la seva pròpia vida;
però la seva postura política patriòtica no li impedia denunciar en els Desastres també la venjança i l’acarnissament
dels guerrillers i membres de l'aquest mateix poble contra els francesos. El Goya il·lustrat anhelava el triomf definitiu
de les «llums», de la raó, de les idees il·lustrades, que després del 1812 veuria possible d’assolir pels joves liberals
espanyols.
Quan Goya estava en ple procés d'execució dels gravats d'aquesta primera part dels Desastres, Madrid va patir la terrible
fam del 1811 i el 1812, amb les seves conseqüències lamentables, ja que van morir més de 20.000 madrilenys
a causa de la gana i de les malalties associades a ella. Goya va contemplar el que un nen de 8 i 9 anys, Ramón Mesonero
Romans, rememoraria ja amb seixanta anys en les seves memòries: «aquell espectacle de desesperació i d'angoixa;
la visió d'infinits éssers humans expirant enmig dels carrers i en ple dia; els laments de les dones i dels nens al
costat dels cadàvers dels seus pares i germans estesos a les voreres i que eren recollits dos cops al dia pels carros de
les parròquies».
En un segon grup de gravats dels Desastres que va del 48 al 64, Goya ens mostra amb tota cruesa la fam a Madrid i
les seves conseqüències en la població. Les imatges dantesques representen la súplica dels famolencs (55, 57 i 58),
l'exercici de la caritat (49, 51 i 59) per institucions de beneficència i particulars; l'amargor i la desesperació dels humils
famolencs (54, 57 i 60) davant la indiferència d'individus adinerats o acomodats, molts d'ells ‘josefins’ o ‘afrancesats’
(61); la mort per la fam i per les seqüeles neurològiques de la intoxicació per l'alimentació amb guixes (48, 52,
53 i 62); l’amuntegament dels cadàvers als carrers esperant ser recollits pels carros funeraris (63), i l'enterrament
dels cadàvers per les parròquies (50, 56 i 64).
La mortalitat més gran es va produir l'hivern i primera meitat del 1812. L'esposa de Goya, Josefa Bayeu, va morir el
20 de juny de 1812, i possiblement va ser a conseqüència de les malalties associades o afavorides per una situació
tan calamitosa. Goya no podia mantenir-se al marge de tanta desgràcia, de tants patiments, i durant el desenvolupament
de la fam començaria a fer els dibuixos preparatoris per a les escenes que gravaria poc després, segurament després
de l'alliberament definitiu de Madrid del domini francès, és a dir, a partir de juny de 1813. Durant la segona meitat
d'aquest any i els primers mesos del 1814 podria tenir gravades aquestes escenes, doncs ja podria comptar amb
les planxes o làmines de coure necessàries.
L'últim grup dels Desastres, els anomenats pel propi artista ‘Capritxos emfàtics’, tanquen el cicle. Són setze gravats
(65 a 80), i Goya els va haver d'idear i realitzar després del retorn a Espanya i al tron de Ferran VII, «el Desitjat».
Després de suspendre i declarar nuls tant la Constitució liberal del 1812 com tots els decrets i lleis emanades de les
Corts de Cadis, el Borbó va tornar a l'Antic Règim i va perseguir i empresonar els diputats liberals del 1812 que més
s'havien distingit a les Corts de Cadis. El triomf definitiu de les «Llums» i del progrés de la mà d'una monarquia constitucional
assentada sobre la base de la Constitució de Cadis i d'un règim parlamentari es van esvair. Goya, retirat al
27