ÍndiceIBERCAJA - Ibercaja Obra Social

ho havia fet el maig de 1809, i de forma molt imprudent, quan la seva actitud patriota era coneguda per tots els membres
de l'Acadèmia o fora d'ella que coneixien la seva marxa a Saragossa cridat per Palafox l'octubre de l'any anterior.
Goya tampoc assistiria a la junta extraordinària de l'Academia de San Fernando el 4 de setembre de 1809, en la qual
es va donar a conèixer el decret del 18 d'agost pel qual cessaven en les seves funcions tots els treballadors de qualsevol
ram de l'administració civil o judicial que no haguessin estat nomenats especialment per Josep I o pels seus ministres.
Als professors de l’Academia se'ls habilitava «ara per ara» per seguir exercint les seves funcions, però tots els que
desitgessin continuar en els seus llocs estarien obligats a remetre els seus antics nomenaments acompanyats de noves
sol·licituds.
Durant l'ocupació francesa i el govern josefí, Goya va haver de contemporitzar, tot i no fer-ho de bon grat. El 1809 va
romandre totalment al marge, segurament preparant els primers gravats dels Desastres, però el 1810 es veuria obligat
a assistir a la junta extraordinària de l’Academia del 15 de juny, en la qual el Protector, marquès d'Almenara, va
rebre en audiència els directors, tinents directors i acadèmics de mèrit, que li van presentar un memorial pregant-li que
s'obrissin de nou els estudis, tancats des del desembre de 1808. Goya no tornaria a assistir a cap de les cinc juntes
que es van celebrar durant el govern intrús, ni tampoc a les nou següents sota les autoritats constitucionals, però sí va
assistir a les juntes generals celebrades el 18 de juny, el 5 de juliol —presidida pel rei Ferran VII—, i el 17 de juliol
de 1814, com era habitual en els que havien deixat d’exercir el càrrec de director. Recordem que des de la seva renúncia
l'abril del 1797, a causa de la seva sordesa que l’impossibilitava per a l'exercici de l'ensenyament, Goya era director
honorari de Pintura.
La necessitat de sobreviure —recordem que des del 1808 Goya no cobrava el seu sou de pintor de Cambra perquè
Carles IV havia deixat de ser rei d'Espanya, i el nou monarca intrús Josep I havia triat Mariano Maella com el seu pintor
de Cambra— i de contemporitzar amb les noves autoritats, va obligar Goya a fer retrats en els anys 1810-1811
d'alguns prohoms del govern josefí, com per exemple el ministre de Justícia Manuel Romero, o l'eclesiàstic afrancesat
Juan Antonio Llorente, que va ser comissari de la Santa Creuada, així com els del general francès Nicolás Guyé i
del seu nebot Víctor, o el de la «marquesita de Montehermoso», entre d’altres. A més, va pintar l’Al·legoria de la Vila
de Madrid, amb el retrat de Josep I en un medalló, per encàrrec de l'ajuntament de la vila i cort, i pel qual va cobrar
15.000 rals, dels quals se li va fer un avançament donada la mala situació econòmica del pintor. La notorietat artística
de Goya li va suposar la concessió per part de Josep I, l'11 de març de 1811, de la Reial Ordre d'Espanya, coneguda
pel color de la seva cinta com l'Ordre «de l'Albergínia», condecoració que el pintor aragonès mai va lluir públicament,
com va manifestar el propi pintor el 1814 i com ho van ratificar Fernando de la Serna, Antonio Gámir i el rector
de San Martín, que van atestar a favor seu en l'expedient de purificació. Per sobreviure en aquests anys tan difícils,
Goya «va preferir malvendre els seus tresors, que servir aquest Govern», tal com manifestava el pintor en un escrit del
4 de novembre de 1814 dirigit a don Gonzalo de Vílches, jutge de Palacio.
19