ÍndiceIBERCAJA - Ibercaja Obra Social

com un llapis. La profunditat de la incisió dependrà de la pressió exercida, però els traços no podran ser més amples.
Les llimadures que surten es poden deixar o eliminar amb el rascador.
L'aiguafort ja és una tècnica que exigeix en el procés la intervenció d'un component químic, l'àcid nítric, que serà el
que faci el mordent sobre la planxa de coure. Per gravar a l'aiguafort, en primer lloc, després de netejar bé la planxa,
cal recobrir-la amb cera, resina o vernís de forma regular, sense deixar parts de la superfície de la planxa descobertes.
A continuació es procedeix a fer o a calcar el dibuix que es vulgui representar, mitjançant agulles de punta arrodonida,
de manera que el coure queda al descobert en els traços dibuixats, que seran les parts atacades per l'àcid. Quan s’hagi
acabat el dibuix, la planxa és submergida en un bany d'àcid nítric rebaixat amb aigua, l'acció corrosiva del qual anirà
mossegant o fent solc en les parts dibuixades i no protegides per la resina, cera o vernís. La major o menor esquerda,
i per tant, la major amplitud i intensitat dels tons en introduir-se la tinta en els solcs, dependrà del temps que actuï l'àcid
sobre el coure desprotegit. Per això, si es volen traços suaus i fins, al poc temps d'estar actuant l'àcid hauran de
recobrir-se amb la cera o vernís, mentre que si es volen de gran intensitat es tornarà a submergir la planxa el temps i
les vegades que sigui necessari fins aconseguir els efectes desitjats. Quan s’ha acabat el procés, es netejarà acuradament
la planxa i es procedeix al tintat per a la seva impressió. És una tècnica que exigeix una gran perícia per part del
gravador.
L’aiguada, que Goya va utilitzar en gairebé la meitat dels Desastres, consisteix en aplicar l'aiguafort (àcid nítric) amb
pinzell per aquelles zones de la planxa no protegides amb cera o vernís. La major o menor intensitat de la tinta dependrà
de la càrrega d'àcid que porti el pinzell, i del nombre de vegades que es passi per sobre de la superfície desprotegida
de la planxa. Generalment Goya la va utilitzar per aconseguir efectes atmosfèrics i tonals suaus.
L’aiguatinta, ja utilitzada per Goya en els Capritxos combinada amb l'aiguafort, acostumava a ser un complement perfecte
d'aquesta. Amb ella s'aconseguien matisacions i diferents intensitats dels fons aeris i paisatgístics de les composicions,
o gradacions tonals en les figures. La planxa, quan ja ha estat gravada a l'aiguafort, es recobreix amb una
capa de resina polvoritzada en les parts on es vulguin aconseguir aquests efectes. Després s'escalfa perquè la resina
quedi adherida a la planxa. La calor fa que la resina s'aglomeri en forma de granits o motetes, deixant intersticis o
separacions entre ells en refredar-se. En tornar-se a submergir en àcid, aquests intersticis seran atacats i mossegats,
mentre les zones recobertes pels granits de resina quedaran lliures de l'atac i donaran com a resultat unes zones granuloses,
amb un clapejat més clar i difuminat en el gravat. El brunyidor permet abrillantar o polir aquelles zones que
es vulguin aclarir en els seus tons.
Acabada l'execució del gravat, es procedia a imprimir-lo amb un tòrcul o premsa. La planxa primer s'entintava amb
cura, deixant que la tinta penetrés en els solcs, esquerdes i mossegades que presentava la superfície de la planxa o
làmina. Després es netejaven les zones que haurien de donar blancs, o es corregien els excessos de tinta. A continuació
50