ÍndiceIBERCAJA - Ibercaja Obra Social

L’altra cara de «Els Desastres de la Guerra»
(1809-1814)
J.M. MARTÍ BONET. DIRECTOR DEL MUSEU DIOCESÀ DE BARCELONA I ACADÈMIC D’HONOR DE LA REIAL ACADÈMIA CATALANA DE BELLES ARTS DE SANT JORDI
La sèrie de gravats que va acabar denominant-se els Desastres de la Guerra (1809-1814) de Goya i que actualment,
gràcies al patrocini d’Ibercaja, propietària de la sèrie, s'exposen a l'edifici de la Pia Almoina (Museu Diocesà) de Barcelona,
és la mirada trista d'un artista no només d'una guerra concreta, la de la Independència (o la guerra ‘del Francès’
a Catalunya), sinó de tota violència, brutalitat, excés i arbitrarietat que lamentablement es van donar en aquella desastrosa
invasió i en més ocasions al llarg de la història del nostre país.
No crec que sigui un atreviment per part meva afegir noves barbàries, traïcions i desastres al ja expressat artísticament
per Goya; em refereixo principalment al bàndol dels envaïts, i en concret al que va succeir a Catalunya. Es coneix l'episodi,
en part llegendari, del «timbaler del Bruc», però possiblement hom no imagina la maldat dels comportaments
inhumans d'alguns «patriotes» tal com apareixen en processos recòndits trobats a l'Arxiu Diocesà de Barcelona.
Aquests no van ser pintats pel gran Goya, però sí són rubricats per la veracitat històrica que pot complementar els Desastres
de la Guerra de l'artista aragonès. Aquesta és la nostra intenció. No sé si és una gosadia comprensible.
Barcelona va ser una de les ciutats més afectades per la invasió francesa, impulsada per Napoleó com a conseqüència
del tractat de Fontainebleau. Així, el 1808 Napoleó va iniciar la invasió d'Espanya, que en principi havia de ser pacífica.
Catalunya (i Barcelona) fou ocupada per les tropes del general Duhesme, que el mes de febrer havien entrat per
la Jonquera i amb l’objectiu d’apoderar-se ràpidament dels punts estratègics, com el castell de Figueres i posteriorment
Barcelona: concretament es van fer seus la Ciutadella i el castell de Montjuïc d'aquesta darrera ciutat. Aquesta ocupació
provocà tensions en diverses localitats, que van donar lloc a les revoltes del mes de maig arreu de la geografia espanyola.
Aquestes van venir acompanyades de la Constitució i de Juntes de Govern que van intentar omplir el buit de poder
creat per les abdicacions de la casa reial espanyola a Baiona i la instauració d'un rei intrús, Josep I, germà de Napoleó.
A Catalunya, la primera Junta que es va constituir fou la de Lleida, presidida pel bisbe de la diòcesi, la qual van seguir
les de Tarragona, Igualada, Manresa, Girona i Vilafranca del Penedès. Ràpidament, el 18 de juny es va crear la Junta
superior de Govern del Principat de Catalunya, dirigida pel bisbe de Lleida. El seu propòsit era dirigir la lluita contra l'invasor,
però es va dissoldre el 1812.
La lluita contra els francesos a Catalunya va prendre diverses formes, com la famosa ‘conspiració dels verins’ i l'escarn
d'un sergent que es va fer passar per cardenal de Borbó a França. D'aquests dos episodis, n’hem publicat els expedients
en els llibres Dos clergues enigmàtics: Pere Coret acusat d’espia i Serafí Llorens acusat de col·laboracionista (Barcelona,
1990) i La Inquisició i el fals cardenal de Borbó, l'espanyol que va burlar l'imperi napoleònic (Barcelona, 2005).
139