Còpia de BLOC_M_AMB_TOTS_ELS_TEXTOS

Relats d’autor Tipologia textual: text narratiu
La carn cuita
Temps era temps, per les muntanyes d'Erill-Castell hi navegava a l'estiu un ós molt tafaner que
sempre espiava els pastors. L'animal havia observat que els pastors, abans de menjar-se la carn,
la feien coure al foc. "Quin gust deu tenir la carn cuita?, pensava l'ós, tot intrigat. Però no ho podia
provar, perquè el foc li feia pànic.
Un dia l'ós d'Erill va veure una gran foguera a les muntanyes de Sant Orenç, a l'altre cantó del riu.
S'havia calat foc als boscos de la banda d'Aragó i la Serra dels Sis cremava pels quatre cantons.
Aquella nit, la fera va entrar a la pleta de Montgai, degollà una ovella i se l'emportà muntanya
amunt. La resplendor de l'incendi llunyà il·luminava les muntanyes d'Erill, com una nit de lluna.
Quan va ser lluny de la pleta, l'ós va espellar l'ovella i li va treure les tripes, amb la mateixa traça
amb què ho faria un carnisser.
Un cop la va tenir oberta en canal, l'engrapà amb les potes del davant i es girà de cara a l'incendi.
Durant una bona estona, l'ós va tenir l'ovella exposada al foc que cremava a set o vuit hores de
distància. De tant en tant, li donava la volta, tal com havia observat que feien els pastors quan
rostien cap de bestiar. Finalment, quan li va semblar que ja devia estar cuita, hi va clavar
dentellada.
-No val pas la pena de coure-la! -va dir l'ós-. La carn de bestiar, tan bona és crua com cuita.
Pep Coll, Muntanyes (mig) maleïdes, Ed Empúries, 1994.