Còpia de BLOC_M_AMB_TOTS_ELS_TEXTOS

Relats d’autor Tipologia textual: text narratiu
AMISTAT
En el mes de desembre precedent, John Thornton, havent-se glaçat els peus, es veié obligat a
restar en el seu camp, esperant la guarició, mentre els seus companys remuntaven el riu a fi de
construir un rai destinat a Dawson. Ranquejava encara na mica, però el bon temps li feia
desaparèixer aquesta lleugera dolença, alhora que Buck, prenent el sol, recobrava gradualment la
força perduda tot escoltant el soroll de l’aigua que corre, el xerroteig dels ocells i totes les remors
harmonioses de la primavera, acompanyades pel murmuri del bosc secular, que enllà limitava
l’horitzó.
Una mica de descans és una cosa legítima després d’un viatge de tres mil milles, pe`ro cal
confessar que el nostre gos es lliurà amb el cor alegre a les dolçors de la peresa durant aquell
temps de convalescència. Val a dir que el seu entorn tots feien el mateix. John Thornton no feia
res, Skeet i Nig no feien res tampoc, esperant que sonés l’hora de moure’s.
Skeet era una gossa setter irlandesa que des de bon començament havia demostrat molta
amistat envers Buck, aleshores massa malalt per a atendre formalment la familiaritat que la gossa
li avançava. Ella es complaïa a guarir certs gossos, i de seguida, com una gata mare llepa els
seus gatons, es posà a llepar i a guarir assíduament les nafres del pobre Buck. Cada matí, en
acabat d’esmorzar, la gossa emprenia la seva feina d’infermera i fou tal l’èxit de les seves
atencions, que Buck arribà a apreciar-les tant com les del mateix John Tornton.
Nig, igualment amical, encara que més reservat, era un gran gos negre de caça amb els ulls
riallers i amb el més bon humor del món.
Aquells animals, que semblaven participar de la bondat d’ànim del seu amo, no demostraven cap
gelosia pel nou vingut, la qual cosa sorprengué molt Buck. Tan aviat com es trobà en estat de
moure’s, els dos gossos l’acaronaren, el feren jugar amb ells a tota mena de jocs, mostrant-se-li
tan amics i hospitalaris, que hauria calgut un caràcter ben desagraït per a no sentir-se commogut
per aquell acolliment generós; i Buck, que noi era d’un natural vil, els correspongué llargament
amb la seva amistat i amb els seus bon actes.
Aquest feliç període de pau fou per a ell com una renaixença, com l’entrada en una altra vida.
Però el bon companyonatge, els jocs, el fresc oreig primaveral, el benestar de la convalescència,
tot no era res al costat del nou sentiment, d’amor veritable, pregon, apassionat, que creixia en ell.
JACK LONDON
La crida del bosc