Còpia de BLOC_M_AMB_TOTS_ELS_TEXTOS

Contes escrits per nois i noies Tipologia textual: text narratiu
AMAL I ELS FORATS A LES BUTXAQUES
Amal es va aixecar un dia d’estiu, va esmorzar i va sortir al carrer a jugar amb els seus amics. Era
dissabte, o almenys això creia. Bé, en qualsevol cas l’important era que feia sol que el cel era blau
i que els seus amics l’esperaven a la plaça amb la pilota per fer un partit.
Amal reia camí de la plaça i caminava ràpidament, fent saltironets, això si, mirant sempre a banda
i banda abans de creuar els carrers. I fou en un d’aquests passos de zebra quan es va adonar
d’una cosa: per les voreres desfilaven dones i homes, com un sol núvol de fum gris, tristos, mirant
a terra i amb els caps penjant de les seves espatlles.
Uns anaven cap a la dreta i els altres cap a l’esquerra amb un ordre que a l’Amal li va semblar que
no igualarien ni les formigues.
Es va sorprendre i encuriosir, ja que de curiositat en tenia molta, però no volia perdre temps, així
que va fer una passa intentant creuar aquell fosc rierol de persones, i realment es va sentir com si
un corrent se l’emportés.
No la veien els homes grisos?
Va tornar endarrera com va poder. Llavors va parar l’orella i va sentir una cosa que la va
sorprendre. Era un “tic-tac” constant, bé o més aviat era com una cor de “tic-tacs” que a l’Amal li
va semblar que sonaven cada cop més fort, en un crescendo que s’escampava per tot arreu des
dels canells dels homes grisos.
La noia va decidir seguir a un d’aquells homes de prop per veure si en treia l’aigua clara de tot
allò, però el soroll del “tic-tac” seguia sent tan fort que es va haver de tapar les orelles amb els
dits.
L’home, absort amb el terra, no es va adonar de la presència de l’Amal, així que va seguir
caminant de la mateixa forma.
La nena el mirava, però res li cridava l’atenció, era un home normal, amb jaqueta, corbata, mòbil a
la mà...
L’Amal va parar un moment, va girar la vista i va veure que si hi havia una cosa realment estranya,
el fet que tots els homes eren tan, tan normals que semblaven iguals, jaqueta, corbata, mòbil a la
mà...
Llavors s’hi va fixar millor i va veure com de la jaqueta anaven caient coses a mesura que
caminaven. En mirar al terra va veure el que l’home, bé, el que tots els homes i dones, anaven
perdent, els somriures. S’escolaven de les butxaques de les jaquetes, ja que totes eren foradades,
i queien al terra, on els homes de darrera els trepitjaven.
A l’Amal li va saber molt de greu, perquè li va semblar un desaprofitament perdre una cosa tant
preuada, així que els va anar recollint per lliurar-los a l’home gris, però aquest caminava sense
aturar-se i sense veure-la.