Còpia de BLOC_M_AMB_TOTS_ELS_TEXTOS

-Vull anar a la muntanya, senyor Seguin.
-Però desgraciada, no saps que a la muntanya hi ha el llop? I que faràs quan vindrà?...
-Li donaré cops de banyes, senyor Seguin.
-Tant li fan les teves banyes al llop. S'ha menjat cabres amb banyes molt més grans que les
teves... Saps, la vella Renaude, que estava aquí l'any passat, era una cabra forta i valenta com
un boc. Doncs, va lluitar amb el llop tota la nit... i finalment, al matí, se la va menjar.
-Carai!, pobra Renaude!... Tant me fa senyor Seguin, deixeu-me anar a la muntanya.
-Renoi! -va pensar el senyor Seguin- Però què els passa, a les meves cabres? Encara que
saben que el llop se les menjarà ... No pot ser, et salvaré, dolenta. I per por que no trenquis el
cordill, et tancaré en un estable i t'hi quedaràs per sempre.
Dit i fet, el senyor Seguin va portar la cabra en un estable fosc i va tancar la porta ben tancada.
Malauradament, havia oblidat la finestra i, així que va girar l'esquena, la cabreta se'n va anar.
Quan la cabra blanca va arribar a la muntanya hi va haver un enamorament general. Els vells
avets no havien vist mai una cabra tan bonica. Va ser rebuda com una reina. Els castanyers
s'inclinaven fins a terra per acariciar-la amb les seves branques, les ginestes d'or s'obrien al
seu pas i feien tan bona olor com podien. Tota la muntanya era una festa en honor seu. Que
n'era de feliç la Blanquette! Ja no hi havia cordill... res que la privés de saltar i menjar herba al
seu gust... Aquí si que n'hi havia, d'herba!, alta fins les banyes!... I quina herba! bona, fina,
saborosa, feta amb mil plantes... Era una altra cosa que l'herba curta del prat d’allà baix. I les
flors!, de tota mena: blanques, vermelles, grosses, petites, tot un bosc de flors silvestres
impregnaven l'aire d'olors molt diverses.
La cabra blanca, mig borratxa, s'hi rebolcava, les potes en l'aire, rodolava pels talussos
barrejant-se amb les fulles caigudes i les castanyes. Però, de sobte, s'aixecava d'un bot i, hop!,
corria a través dels esbarzers i dels boixos, ara a dalt d'un cim, ara al fons d'un precipici, a baix,
a dalt, a tot arreu... Semblava que hi hagués deu cabres del Sr. Seguin a la muntanya! És que
la Blanquette no tenia por de res.
D'un salt franquejava grans torrents, els quals, al seu pas, l'esquitxaven de pols humida i
d'escuma. Llavors, xopa, anava a estirar-se sobre alguna roca plana i es deixava assecar pel
sol... Una vegada, apropant-se a la vora d'un pendent, va veure a baix, molt avall de la vall, la
casa del senyor Seguin amb el prat al darrere. Això la va fer riure molt.
- Que petit! -va pensar- com és que vaig poder cabre-hi?
Pobreta!, veure's tan amunt, es creia almenys tan gran com el món...
En definitiva, va ser una jornada meravellosa per a la cabra del senyor Seguin. Cap al migdia,
corrent per tots costats, va trobar-se amb un ramat d'isards que estava rossegant vinya
salvatge. La nostra petita corredora, amb vestit blanc, va causar sensació. Li van donar el millor
lloc per menjar vinya, i tots aquests senyors es van mostrar molt galants... Tanmateix, diuen
que un jove isard de pèl negre va agradar a la Blanquette. Els dos enamorats es van perdre pel
bosc durant una hora o dues, i si voleu saber què es van dir, aneu a demanar-ho a les fonts
xafarderes que corren entre la molsa.
De sobte, el vent va ser més fresc. La muntanya es va tornar de color violeta; era el vespre...
- Ja! - va dir la cabreta, i es va parar molt sorpresa.
Allà baix, els camps estaven perduts entre la boira. El prat del senyor Seguin havia
desaparegut, i, de la caseta, tan sols se'n veia la teulada amb una mica de fum. Va sentir les
campanetes d'un ramat que tornava a casa, i va sentir la seva ànima molt trista. Un ocell, que
també tornava al niu, la va refregar al seu pas. Es va esgarrifar... i després va sentir un crit per
la muntanya:
- Hu! hu! -, feia el llop.