Còpia de BLOC_M_AMB_TOTS_ELS_TEXTOS

Relats d’autor Tipologia textual: narració
Un dia qualsevol
La vermelló de la pell nua exposada al rogent sol em va fer despertar del somni més plaent. La
sorra m’acaronava i em recollia proporcionant-me el millor llit. A l’horitzó s’entreveia encara alguna
vela blanca com els llençols, difuminada per la blavor de la mar ara calmada, que en xocar contra
les roques més escarpades emergia una escuma incitadora. La calma s’apoderava dels racons
més inusitats i la gent es passejava sense pressa alguna recorrent tota la platja.
Estirada a la sorra més fina de tota la Costa Brava, observava les lluents coloracions de les
tovalloles més imaginatives, mentre els para-sols lluitaven indefinidament contra el fràgil vent de
tramuntana. Aquesta brisa arremolinava la brossa, alguns papers i cigarretes, formant un ball
giratori semblant a bestioles entremaliades, per l’extensió de platja. Irrompent conversacions,
arribava fins a l’aigua, on la brolla acabava surant lentament sobre la superfície cristal·lina,
deixant-se portar sense pressa, sense noció del temps.
La llum natural poc a poc arribava a la seva fi, ara enrogia la mar d’uns tons carbasses i lluents,
amb matisos groguencs, recordant les fogueres de Sant Joan. Amb la caiguda de la foscor la gent
desava les seves robes, doblegant tovalloles de forma matussera, mentre els més xics feien xivarri
corrent uns rere d’altres. De sobte, un silenci encara més penetrant va regnar la zona, va ser
llavors quan em vaig adonar que anteriorment una estrident música continuada havia deambulat
per l’ambient durant hores, i jo havia passat per alt erròniament aquell desagradable soroll.
Prop meu els pescadors de canya, amb les seves botes, camisa a quadres i gorra de propaganda,
abandonaven també les seves zones, carregats amb caixes on suposadament duien els hams, i
alguna que altre galleda farcida de grans peixos, sobretot durades. A les seves cares,
emmorenides i amb marques de l’edat, es podia entreveure un somriure subtil que donava a
conèixer la abundància del seu botí. Recorrien els esculls amb certa elegància fent petits saltirons
i esmunyint-se per les parts més planes. Quan l’últim pescador hagué abandonat el seu santuari,
vaig observar altre vegada cap a la mar, ja ennegrida i amb aires de frivolitat, que amenaçava amb
el seu xiuxiueig en arribar les onades a la platja. L’últim noi va abandonar l’aigua repicant a la
sorra compactada amb els peus humits, formant petits bassals d’aigua salada, en silenci. Com
tots, va recollir la seva parada i em vaig quedar sola. Les gavines, que s’havien apoderat del
terreny fins aleshores, havien desaparegut sense deixar rastre i jo encara allà quieta, muda per
l’espectacle, seguia sense moure’m. Tot s’anava apagant, la sorra semblava morta, d’un color
fosc, començava allà on jo era i desapareixia quilòmetres enllà formant diminutes dunes
erosionades pel vent que ja s’havia accentuat.
Quan ja la situació s’extenuava, vaig observar que una petita màquina de llums barbotejants
recorria l’extensió de sorra deixant-la ben llisa per l’endemà, mentre treia la brossa que no havia
desaparegut mar endins. Aquest fet va marcar la fi de la meva estada.
Ariadna Pou