Còpia de BLOC_M_AMB_TOTS_ELS_TEXTOS

Contes d’autor
LES AVENTURES DE TOM SAWYER
Cap a mitjanit Joe es despertà i cridà els minyons. Hi havia una opressió, difosa per
l’aire, que semblava presagiar quelcom. Els minyons van arraïmar-se, i van cercar
l’amistosa companyia del foc, baldament la claror tèrbola i encalmada de l’ambient
irrespirable fos sufocant. S’assegueren en silenci, atents i en expectació. Continuava la
quietud solemnial.
Més enllà de la llum del foc, tot ho dragava la negror de la fosca. Tot seguit aparegué
una lluïssor tremolenca que vagament, mostrà per un instant el fullatge, i després
s’esvaí. Al cap de poc en vingué una altra de més poderosa. Després una altra.
Després comparegué sospirant, a través de les brancades de la boscúria, un plany
desmaiat, i els minyons sentien un alè vagarívol damunt llurs galtes, i s’esgarrifaren en
acudir-se’ls que l’Esperit de la Nit els havia passat arran. Hi hagué una pausa.
Aleshores un llampec sinistre convertí la nit en dia, i els mostrà cada fulla d’herbeta,
ben especificada i precisa, que creixia al voltant de llurs peus. I mostrà així mateix tres
cares blanques, astorades.
El sord terrabastall d’una tronada anà udolant i desplomant-se pel cel, i es perdé en
botosos braolaments, enllà d’enllà. Una rauxada d’aire fred travessà aquelles bandes,
fent remorejar totes les fulles i anar en doina una nevada de borrallons de cendra pel
voltant del foc. Una altra resplendor, tota espaordidora, il·luminà el bosc, i el seguí un
espetec immediat que semblà que esberlés el cim dels arbres damunt mateix de les
testes dels minyons. S’estrenyeren l’un contra l’altre, d’esglai, dins l’espessa fosca que
en acabat es féu. Caigueren unes quantes gotasses, tustant les fulles.
- De pressa, minyons. Anem cap a la tenda!- va exclamar en Tom.
S’engegaven a córrer, topant damunt arrels i plantes arrapadisses, en la tenebror,
capbussant-se cadascú pel seu cantó. Una ventada furiosa braolà entre els arbres,
fent xiular totes les coses al seu pas. Els llampecs enlluernadors venien l’un darrere
l’altre, i igual feien els terrabastalls de la tronada eixordadora. I aleshores començaren
de dar l’aigua per amor de déu, i l’huracà, deixondit, la feia caure en grans cortines
damunt la terra. Els minyons es cridaven l’un a l’altre, pe`ro el vent braolador i els
llamps que retrunyien els ofegaven del tot les veus. Tanmateix, un per un s’anaren
deixant caure a l’indret i s’arreceraren sota la tenda, freds, amb el cos assenyalat i
rajant d’aigua; però el tenir companyia en la dissort semblava cosa d’agrair. No haurien
pogut enraonar, de tan furiosament que es remenava la vela, baldament els altres
sorolls els ho haguessin permès.
La tempesta s’enfurí més i més, i al cap de poc la vela es desfermà dels seus lligams i
se n’anà volant dins la rauxada. Els minyons s’agafaren de les mans i fugiren, amb
moltes anades de corcoll i pelades, cap al recer d’una gran alzina que hi havia a la
vora del riu. La batalla era aleshores en tot el seu esclat.
Sota la incessant conflagració de llampecs que flamejaven pel cel, totes les coses que
li eren a sota destacaven amb exactitud precisa i neta d’ombres: els arbres cots, el riu
inflat i amb un esblanqueïment d’escumes; els ruixims de l’aigua esquitxadora; les
opaques siluetes dels espadats altívols de l’altra vora, llambregats enmig dels vapors
que flotaven a la deriva i el vel travesser de la pluja.
Sovint sovint, algun arbre gegantí abandonava la lluita i queia amb un espetec entre la
jove tanyada; i els terrabastalls incessants de la tronada es convertien ara en esclats