Còpia de BLOC_M_AMB_TOTS_ELS_TEXTOS

Relats d’autor Tipologia textual: text narratiu
UNES MINYONES VAN A DESFER LA CASETA DE BANYS DE LA BEN PLANTADA
El dia és ennuvolat i tristíssim i el nostre mar sembla un mar del nord. No hi ha ni un vaixell, en
tota la seva extensió. No es veu ni una ànima en la platja nua. Ha plogut. Bufa un vent obscur, són
dos quarts de sis de la tarda i se sent que alguna cosa molt bella entra en agonia.
Dues criades de passa ferma marxen sense dis res, riera avall, fins el lloc on les casetes de banys
es trobaven, no fa gaire, voltades de tan dolça alegria i esport. Un conegut, creuant-se amb
aquestes minyones, els ha dit ja, tant la tarda fosqueja: «Bona nit!».
Toquen, toquen a l’església, trencant l’encantament malenconiós de l’hora gfrisa, campanes
interminables. Diu que ahir, al morrot, un llamp va caure i matà una criatura de cinc anys. En
algunes cases, a través dels balcons oberts se sent com ja, en aquestes hores, passen el rosari. A
l’una hi ha una noieta que canta amb veu agra, no sé per què, una mena de complanta, que fa: «I
els pobres no tenen feina / i els rics no fan treballar. / Per mantenir la família / s’han de vendre o
empenyar. / a missa i al Sant Rosari / anem-hi tots si podem, / que la glòria guanyarem / de la
pàtria celestial.» (...) Fora d’això, i de la veu de la mar sorda i sospirant, hi ha un silenci de mort.
Les dues minyones han arribat a la platja. De tantes barraques viroladament acolorides com
l’havien guarnida, ara ja no en resta sinó una, que tots coneixem per la de la Ben Plantada. Resta,
closa i oblidada fa dies, amb la gran vela xopa, mig podrida de pluja. És una caseta de construcció
americana, còmoda i desmuntable fàcilment. Ara la desmunten les serventes, amb certa
inhabilitat, pe`ro fent la feina tanmateix. La vela ha estat plegada, desenterrats els pals gentils
pintats de blanc i de viu groc. Ja les portes i les parets han vingut a terra. De cap a cap de la platja
se’n veu, se’n sent el buit. Ara tot queda més escampat, i més nu, i més trist.
Els moviments de les serventes s’han tornat apressats i precisos. Un home amb un carretó s’ha
acostat al lloc, ara carrega i s’emporta les fustes ben lligades. Les noies, unides per les mans,
donen al mar, ja negre, un esguard darrer. Després, també se’n van. Ja és fosc. Han callat tots els
altres bruits i la veu de les onades s’ha fet més sorda i sospiradora, com el gemegar inacabable
d’un captiu. El gegant mar diu la seva queixa, aquella queixa tan vasta i tan misteriosa, que, tot i
essent quasi humana, ningú no ha arribat a entendre mai.
EUGENI D’ORS
La Ben Plantada