Còpia de BLOC_M_AMB_TOTS_ELS_TEXTOS

Contes d’autor
Raban
Una única bombeta il·luminava constantment la cambra de Raban. Penjada al centre del sostre,
era l’única font de llum possible; cap finestra, cap forat, ni tan sols una lleu escletxa deixaven
entreveure l’exterior. Raban s’hi havia acostumat, mai sabia quan feia sol, si ja era de nit o si
per fi havia deixat de ploure. La seva vista s’havia de conformar a seguir les formes d’uns
quadres, pintats per ell mateix, que venien a representar algunes de les escenes quotidianes a
les quals Raban estava tan acostumat. Acuradament emmarcats, eren l’únic element que podia
recordar l’exterior i, conscient del fet, Raban havia situat estratègicament de manera que
poguessin ser vistos des de tots els angles de l’estança. Alertat per la poca quantitat de llum i la
inevitable sensació d’estretor, Raban s’havia decantat per situar un mirall al capçal del llit, amb
l’única intenció que l’estança semblés més amplia i il·luminada. Mai l’havia atret la contemplació
de la pròpia imatge, sempre que ho havia intentat hi trobava quelcom d’angoixant i molest. De
manera que per Raban, el mirall era només una peça del mobiliari que es complementava amb
la bombeta alhora d’aconseguir una il·luminació més generosa.
L’existència d’un únic punt de llum generava sempre una única ombra dels pocs objectes
presents a la cambra, de tal manera que més d’una vegada Raban s’havia entretingut pintant
l’ombra al terra, conscient que la pintada no es veuria mai: amb el llum apagat tot restaria fosc i
no es veuria res, i en obrir-se el llum l’ombra projectada taparia la pintada. Conscient d’aquest
fenomen i que la seva afició el portaria a pintar totes les ombres de l’habitació, Raban va
convenir no moure mai cap dels mobles als quals pintés l’ombra, així evitaria tornar a pintar una
altra ombra i esborrar l’antiga
Havia acabat de pintar l’ombra d’una cadira que reposava en un racó de l’habitació, de la qual
mai se’n feia ús per la manca de visites, quan Raban mirà un gran rellotge de pèndol, situat al
costat del llit, per assegurar-se de l’hora que era. Curiosament, aquest rellotge, un record
familiar que procedia d’innumerables generacions, havia estat el primer element de l’habitació
en ser-li pintada l’ombra. Per altra banda era estrictament necessària la presència d’un rellotge
que informés sobre el pas del temps, perquè apreciar el temps en una habitació tancada
esdevenia una empresa insalvable. L’hora no preocupava en excés a Raban, capaç d’anar-se’n
a dormir de matinada després de passar-se tot el dia treballant o al cap de poc d´haver-se
llevat. No li importava saltar-se les imposicions del temps, preferia donar prioritat a les
necessitats del propi cos, de fet per això pensava ell, que havia acabat vivint aïllat de l’exterior.
Era tard segons el rellotge i Raban va decidir fer-li cas: se’n va anar a dormir.
Despertar-se acostumava a ser costós per Raban, no pas perquè li fos difícil trencar el son,
sinó per la inseguretat que tenia alhora de saber a quina alçada del dia es trobava. No li
agradava posar-se a treballar molt d’hora al matí ja que trobava que s’allargava terriblement
fins el dinar, però l´única referència que tenia del temps era el rellotge que estava situat de tal
manera a l’habitació que no el podia veure directament des del llit, de forma que s’havia
d’incorporar per assabentar-se de l’hora. Si era una hora adient per Raban, prosseguia el seu
costum diari de vestir-se i continuar el treball que (de ben segur) havia deixat pendent la nit
anterior; si per contra era excessivament d’hora, ràpidament s’adonava que havia de resignarse
a començar la jornada en aquells moments, ja que li era totalment impossible tornar a
recuperar el son. Això era un fet que havia preocupat ben sovint a Raban i havia pensat més
d´una vegada, que la solució era òbvia: moure la ubicació del rellotge de manera que fos visible
des del llit.
Aquell matí, però, postrat encara al llit, pensà que allò, ara, resultava impossible: ja havia pintat
l’ombra del rellotge, per tant es veia obligat a mantenir-lo sempre en la mateixa posició. Moure
el llit resultava igualment impossible, no perquè ja hagués pintat l’ombra, sinó perquè l´única
manera que tingués una ubicació adient a dins l’estança , envers del rellotge, era el de posar-lo
en el racó on hi havia la cadira de la qual, justament el dia anterior, havia pintat l’ombra.
Desesperat pel terrible descobriment va decidir incorporar-se sense vacil·lar i, sense mirar el
rellotge, es va vestir ràpidament i prenent els seus utensilis va començar la jornada de treball.