Còpia de BLOC_M_AMB_TOTS_ELS_TEXTOS

L'ORIGEN DEL PETÓ
Segurament, no en traurem res de fer-nos la famosa pregunta dels orígens. Això no obstant,
algunes teories, tot i que no ens convencen, són interessants com a aproximació conceptual del
gest en qüestió.
D'antuvi, geogràficament, només afecta una part de la població de la Terra: com sempre, el
creixent fèrtil (Orient Pròxim), que colonitzà la conca mediterrània. "Com a mitjà de salutació o
d'expressió de l'amor, la meitat del globus no n'havia sentit parlar abans de les grans exploracions
que tingueren lloc del segle XV al XVI" diu Dan Carlinski. En canvi el petó amb connotació
religiosa es remunta a mil·lenis a tots els continents.[…]
Segons Desmond-Morris el petó és un gest-relíquia. Antany, abans no comencessin a fabricar
aliments per als nadons, les mares deslletaven els seus infants mastegant el seu aliment i
introduint-lo amb el boca a boca, cosa que implicava evidentment una quantitat considerable de
pressions mútues de la llengua i els llavis.
Aquesta manera d'alimentar els fills, semblant a la dels ocells, ens sembla avui curiosa i estranya,
però probablement la nostra espècie l'ha practicada durant més d'un milió d'anys, i el petó eròtic
és quasi segurament un gest-relíquia del nostre passat personal, ja que no alimentem així els
nostres nodrissons, sinó de la prehistòria de la nostra espècie.
Si els joves amants que exploren la boca l'un a l'altre amb la llengua, retroben l'antic benestar de
l'aliment boca a boca, això pot reforçar la seva confiança mútua i els seus lligams.
El fet que hi hagi zones immenses de la terra que no saben què és el petó planteja un interrogant:
cal pensar que la tradició manté aquest gest-relíquia, que és indispensable al nostre tipus de
comunicació. En altres civilitzacions, l'olfacte ha suplantat el contacte oral, els fregaments del nas
han substituït el petó, com en el cas dels esquimals. A cada una el seu gest-relíquia!
Xavier Fauche i Chistiane Noetzlin, El Petó, Edicions La campana, 1988
240