Còpia de BLOC_M_AMB_TOTS_ELS_TEXTOS

Contes d’autor
EL DESAFIAMENT
En Dalmau Cabreta i l’Oliba Miró eren dos senyors feudals que havien guanyat moltes
terres en lluita amb els sarraïns, tantes que ni es recordaven d’on queien. I es
comprèn. Els àrabs havien deixat en Dalmau Cabreta sense cama i mig borni. A l’Oliba
Miró, no li havien pas fet més bons tractes. Se li havien emportat un braç i una orella.
En aquestes condicions els dos cavallers no podien cavalcar ni que fos per les terres
pròpies.
Com que tampoc no hi havia rou gent per a treballar-les o tenir-ne cura, no era gens
estrany que els pobres senyors haguessin acabat per oblidar quantes muntanyes,
planes i boscos els pertanyien. I potser haurien mort sense recordar-se’n si no hagués
estat perquè l’únic fill de l’Oliba Miró –en Miró Olibeta-,se li acudí que l’única filla d’en
Dalmau Cabreta, Ermessenda, era la noia que li convenia per muller. Els dos barons
varen trobar encertat l’acudit del xicot i un dia van reunir-se per discutir la qüestió dels
béns que els joves aportarien al matrimoni.
- Jo cedeixo al meu fill –va dir l’Oliba Miró- les terres de Mediona, Aguilar, Tous,
Clariana, Calaf, Corbera, els boscos de Calders...
- Els boscos de Calders? – interrompé en Dalmau Cabreta en actitud de
memòria. Els boscos de Calders són meus -va exclamar l’home com si hagués
fet un gran descobriment.
- Què han de ser teus! –contradigué l’Oliba Miró. Els boscos de Calders me’ls va
donar el difunt comte Berenguer Ramon. Recorda-te’n.
- Me’n recordo molt bé. El comte Berenguer Ramon me’ls va cedir a mi.
- Nassos, et va cedir –cridà l’Oliba Miró ja enfadat.
Els dos barons eren `pastats l’un a l’altre, més tossuts que una banya de marrà.
Estaven disposats a donar els boscos de Calders a qui fos, pe`ro no admetien no serne
els posseïdors legítims. La discussió va enverinar-se i l’entrevista acabà malament.
En lloc d’un casori en va sortir un plet.
El jutge a qui van acudir per decidir qui tenia raó, no sabia que dir-hi, perquè justament
d’aquells boscos cap dels dos senyors no en tenia documents que provessin el seu
dret, i per altra banda tampoc no hi havia lleis que poguessin aplicar-se a uns senyors
feudals com ells eren. Les lleis antigues ja no servien per a l’època. Ben a desgrat seu,
el jutge va proposar el que sempre proposava en casos semblants: un desafiament.
Com que per decidir personalment la qüestió als dos barons els faltaven peces i els
sobraven anys, van haver de buscar qui els representés.
- Noi –va dir l’Oliba Miró al seu fill- tu et desafiaràs per mi. En Dalmau Cabreta
que s’espavili a trobar qui el representi.
Però l’Olibeta Miró no estava pas per desafiaments. Havia decidit fer d’en Dalmau
Cabreta el seu sogre i no volia quedar malament. Així és que tant l’un com l’altre baró
van haver de buscar qui lluités per ells. No els fou fàcil, tot i que havien promès bona
paga. Ningú no tenia ganes d’arriscar la carcanada per una causa tan ximple.
L’Oliba Miró va trobar un cavaller que no tenia ni un clau, a qui la recompensa
temptava, però no li serví, perquè resultava que l’home havia fet abans batalla amb