Còpia de BLOC_M_AMB_TOTS_ELS_TEXTOS

Contes d’autor
Vaig veure uns núvols estranys mentre queia
La nostra darrera trobada va transcórrer en un hotel dels afores de Móstoles, vora
l’espai horrible que no és ni dels homes ni de la natura i on s’apilen les deixalles, la
pols, les carrosseries de cotxes calcinats i la runa d’enderrocaments llunyans. Aquest
fou l’escenari de la darrera discussió. Dúiem un temps llarg molt dolent, i els retrets ara
ja tenien gust d’odi. Els meus viatges a Madrid eren cada cop més estranys, i tret
d’una mica de sexe, cada cop més breu i més silenciós, ja no érem capaços de reviure
aquella passió d’abans.Vam discutir i va acabar malament. No vull relatar com va anar,
fou molt desagradable. Recordo l’eco dels crits entre les parets fredes, la trencadissa
d’una ampolla de vi.
Però si explico tot això és perquè uns minuts abans, la Rosa m’havia explicat la
història d’una tal Laura Marzo. S’havien conegut a través d’un xat. La Laura era una
tetraplègica de vint-i-cinc anys que vivia prop de Barcelona, i el seu món sense
moviment transcorria a Internet. Si havien començat a parlar-se –bé, a escriure’s- era
perquè la Rosa, en saber que la noia vivia prop meu, hi havia establert un vincle
emocional que no arribava a explicar-se bé.
-Està tan lluny com tu, i en canvi la sento molt més propera. Cada nit ens escrivim una
estona, trobo els seus missatges esperant-me. Sempre n’hi ha dos o tres d’ella, i cap
de teu –crec que va dir- Però l’hauries de conèixer. És una persona sorprenent.
Per aquells dies estava escrivint un treball periodístic sobre la vida quotidiana de la
gent més desvalguda físicament. M’interessava molt la capacitat de crear-se móns a
mida, d’obligar la realitat a doblegar-se en petits espais. El cas de la Laura, per tant,
m’anava com l’anell al dit: havia creat una mena de catàleg virtual de pintors
paraplègics, esquizofrènics que vivien reclosos, i presos.
Em vaig endur el seu número de telèfon, i en ser novament a Barcelona la vaig trucar.
De seguida em va convidar a casa seva, un casalot a la serra del Corredor més amunt
de Tiana. Un dissabte a la tarda m’hi vaig arribar. La bogeria urbanística no havia
arribat a aquell bosquet de pins baixos, solitari batut per la marinada. Era una casa de
dues plantes, encalada, oculta entre els arbres i vigilada per un gos gran i negre. La
Laura Marzo vivia amb sa mare, una dona gran i pàl·lida, esgotada, i que no obstant
no s’aturava ni un instant. Fou ella qui em va explicar que la Laura estava esperant la
trucada d’una clínica anglesa, la darrera esperança que tenien per millorar el seu
lamentable estat d’immobilitat absoluta.Vivia asseguda i connectada a una enorme
butaca que li feia de pulmó i de ronyó artificial, i que disposava d’una infinitat d’artilugis
a través dels quals llegia, manipulava el teclat de l’ordinador i es procurava aigua i
aliments.
Ella era una jove bonica, d’ulls netíssims, trets menuts, caràcter reposat i un somriure
perenne. El catàleg de pintura em va fascinar tant com ella. Mantenia contactes amb
presos del corredor de la mort d’Atlanta i de Texas, amb folls tancats en manicomis de
Portugal, de Grècia, de Romania i de Turquia. Amb minusvàlids físics de tot el món,
des del Japó fins a Sud-àfrica. En la majoria dels casos, les obres respiraven una
bellesa ingènua i elemental, i en d’altres mostraven móns fabulosos, riquíssims de
matisos, densos i apassionants. No m’he sentit mai gaire atret per la pintura i en aquell
moment vaig pensar que m’havia perdut alguna cosa important. La major part d’aquells