Còpia de BLOC_M_AMB_TOTS_ELS_TEXTOS

Relats escrits per nois i noies Tipologia textual: narració
Manies
Crec que les manies de debò, així com les obsessions, són aquelles de les quals
no en som conscients.
Vaig arribar a aquesta conclusió ahir, estenent la roba al terrat de casa amb la
mare. La sorpresa va ser meva quan, en acabar, vaig veure que als fils de
l'estenedor que havia omplert la mare, les pinces eren totes de diferents colors, uns
pantalons podien tenir tres pinces i totes tres ser d'un color diferent. Ho vaig trobar
horrorós. Va ser llavors que em vaig adonar que sóc una maniàtica. Ja era
conscient que no tothom pretén que totes les pinces del fil d'un estenedor siguin
del mateix color, però em pensava que era evident que cada peça de roba havia de
tenir totes les pinces del mateix color. Em va caure el món a sobre. Com quan vaig
descobrir que "els pros i els contres" no eren "els peròs i els contres".
I em va fer pensar una bona estona. I vaig fer una llista de tot el que considero
manies. Però no us la posaré pas, que encara pensaríeu que tinc alguna malaltia
mental. És llarga i estranya. Però si les poso per escrit suposo que deixaran de ser
manies, perquè ara en sóc conscient... Com amb una obsessió: el primer pas per
desobsessionar-te d'alguna cosa és admetre que estàs obsessionat. Però només
és el primer pas eh? Que això no ho soluciona tot... Ja m'agradaria...
El cas és que tinc por que això de les manies sigui genètic. El pare, després de
menjar-se un formatget, un bombó, un polvoró o qualsevol altre aliment que tingui
paper d'embolicar, ha d'agafar el paper, allisar-lo i treure-li les arrugues i doblegarlo
tant com sigui necessari perquè quedi en forma de quadrat, i a partir d'aquí el va
fent petit i petit fis que ja no el pot doblegar més. El Guillem, el meu germà gran,
també té la mania aquesta de les pinces del mateix color. No sé si per ell tan sols
és una manera de fer passar l'estona mentre estén la roba o si també s'ha convertit
en una mania, perquè d'ordenat i endreçat, el Guillem n'és poc.
En David, el més xic de casa, va pel mateix camí. Quan encara ni parlava tenia la
mania d'arrenglerar tots els animalets de plàstic que tenia en fileres llarguíssimes
que anaven de punta a punta del menjadoret. Ara que és més grandet fa coses
que no s'explica ni ell, fa ganyotes i quan li pregunto per què les fa em respon "És
que no ho sé, ho he de fer". Jo sé què vol dir, però la mare no ho entén. És com
quan et pica el braç, o la cama, o darrere el genoll: t'has de rascar. Doncs ell, en
aquell moment havia de prémer molt els ulls, o havia d'aixecar una cama o tancar
el puny molt fort. Totes aquestes coses les fa ell, i no sap per què. A mi també em
passa això, tot i que ara ho controlo més. De fet, en certa mesura ens passa una
mica a tots, crec jo, que fem gestos sense ser massa conscients de per què els
fem, però en el punt en què a mitja classe d'història del món contemporani, tens la
necessitat de donar-te un cop al genoll, i no només ho penses, sinó que ho fas,
crec que es converteix en un problema, i dels grossos, perquè ¿i si un dia tinc la
necessitat de donar-me un cop al cap i caic inconscient, què? ¿I si un dia tinc la