Còpia de BLOC_M_AMB_TOTS_ELS_TEXTOS

Relats d’autor Tipologia textual: narració
Paaam!
Avui l’Eduard, com ha estat fent sis cops per setmana durant els darrers vint-i-cinc anys
de la seva vida, s’ha assegut a la seva trista, metàl·lica i setantera taula que acumula pols
a la rebotiga de l’oficina de Correus i Telègrafs on treballa. Ho ha fet a les vuit i dos
minuts, després d’haver entrat per la porta d’empleats, penjat la jaqueta al seu taquiller, i
donat tres “Bon dia” als companys del mostrador. S’hi ha trobat la diària pila de certificats
retornats, l’ha col·locada a la banda esquerra de l’escriptori i, només aclucant un ull (té
aquesta curiosa i inútil habilitat), ha calculat a quina velocitat haurà de treballar per acabar
la feina exactament a les tres menys dos minuts. Després ha mirat el rònec calendari
daurat que és penjat a la paret, girat la rodeta del datador, obert la capseta del sucador de
tinta, mullat el segell, agafat el primer document de la pila amb la mà esquerra, aixecat el
segell-datador amb la dreta i....Paaam !
Paaam ! (Destinatari incorrecte) A l’Eduard no li agrada la, extremadament monòtona,
feina que fa. Però, ja de ben petit, li van inculcar que val més tenir una feina avorrida però
segura, que pardalets al cap i patiments a final de mes. De ben segur que si els seus
difunts pares haguessin intuït que, vint-i-sis anys després, la vida del seu fill clarejaria
menys que una bombeta de 40 watts, no l’haguessin empès a fer les oposicions de
funcionari de l’Estat.
Paaam ! (Destinatari absent) L’Eduard no és casat ni té xicota. De fet, amb l’única dona
amb qui intercanvia més de sis frases seguides és amb la seva companya de feina
Guadalupe. Fa temps, molt de temps, que està secretament enamorat del flaire que
desprenen els seu cabells recollits en un monyo. Però la Guadalupe (la Guade de
recepció), va acabar cansant-se de la timidesa de l’Eduard i casant-se amb el carnisser
del barri que la rondava grollerament.
Paaam ! (Destinatari desconegut) L’Eduard, com la tieta del Joan Manuel Serrat, només té
els fills dels seus germans. Se’ls estima molt i pensa fer-los hereus del pis de l’Eixample
on viu (o “on veu”...com passa la vida), del pla d’estalvis i dels àlbums de segells quan un
càncer de pulmó, un autobús amb les pastilles de fre gastades o un tedi suïcida se’l
endugui a un cel que, com que ni hi viu ni el veu, no es creu. Fa massa dissabtes solejats
que en Nil i el Pol s’han fet grans i les cames de filferro de l’Eduard ja no li permeten
jugar-hi a pilota. Fa massa “dies de la mona” que en Nil i el Pol s’han adonat que el tiet
Edu no distingeix el Shin Chan del Doraimon. Fa massa temps que, cada minut que passa
amb ells, és menys Tiet Edu i més Oncle Eduard.
Paaam ! (Adreça desconeguda). L’Eduard gasta els matins de diumenge voltejant les
parades de segells del Mercat de Sant Antoni i les tardes planxant i ordenant les,
acabades de comprar (o de canviar), estampes de països exòtics que mai no visitarà. Cap
allà quarts de nou, desa els àlbums curosament, es prepara el sopar (una truita a la
francesa i una peça de fruita del temps), endolla la ràdio i sent com el Carrusel Deportivo
l’informa dels resultats de la travessa i li recorda que, la setmana que demà comença, ho
tornarà a fer en dilluns laborable.
Avui l’Eduard, com ha estat fent sis cops per setmana durant aquests darrers vint-i-cinc
anys, anava a aixecar-se de la seva trista, metàl·lica i setantera taula que acumula pols a
la rebotiga de l’oficina de Correus i Telègrafs on treballa. Ho anava a fer a les tres menys
dos minuts, just abans de donar les tres “Bona tarda” als companys del mostrador, de
331